• comissio80anys@fnc.cat    
Història del FNC:  Període 1939-1947  /  Període 1948-1978  /  Període 1979-1990


En els primers anys de la Transició l’espai polític independentista apareix atomitzat en nombrosos col·lectius sorgits de les escissions que han patit tant l’FNC com el PSAN: el PSAN-Provisional, nascut el 1974; el Moviment Revolucionari Català, sorgit del Front d’Alliberament de Catalunya l’any 1976, així com també el Bloc Català de Treballadors, nascut de la fusió del Moviment d’Unificació Marxista dels Països Catalans i el Partit del Treball de Catalunya.

Per la seva banda, Estat Català ha renascut, amb dificultats, però actua novament com a partit al marge de l’FNC. A més, hi ha col·lectius organitzats al voltant d’alguna personalitat rellevant com Fèlix Cucurull o Lluís Maria Xirinacs que intervenen en la recerca de fórmules organitzatives que permetin estructurar el reduït món de l’independentisme.

A la vegada que el Front accentuava el seu perfil ideològic socialista, intentava esdevenir realment un partit polític sota la direcció de Jordi Casas-Salat, escollit secretari general, per suplir el lloc deixat vacant per Joan Cornudella. Cal fer notar que en plena Transició, el 1978, l’FNC va tenir una defecció important, la d’un dels seus fundadors i actualment secretari general, Joan Cornudella i Barberà, que va decidir reorientar la seva carrera política passant a les files, primer, del Partit Socialista Reagrupament, i després, del Partit dels Socialistes de Catalunya, pel qual va ser elegit diputat al Parlament de Catalunya el 1980.

A partir de 1978, el FNC arriba a un acord tàcit amb el PSAN per articular l’independentisme a partir de dos pols: un de socialista, l’FNC i l’altre comunista, el PSAN. Ambdós partits havien assistit a la Conferència d’Organitzacions Independentistes celebrada el novembre del 1977 que havia estat convocada per reorganitzar aquest espai polític i que acabà sense cap acord més enllà d’una declaració final, que tampoc fou unànime, de suport als patriotes represaliats (Àlvar Valls, Josep Lluís Pérez, Montserrat Tarragó i Carles Sastre) per motiu del seu compromís amb la lluita armada.

En aquesta declaració es deia:

“La situació actual ja no dona marge al voluntarisme testimonial practicat durant els darrers anys, i la consolidació de l’espai nacionalista al voltant de dos eixos fonamentals, FNC i PSAN, es fa, doncs, inevitables i hom vol superar les presents febleses.”

 

Davant les eleccions a les Corts del març de 1979, per al Congrés l’FNC forma coalició amb ERC i el Partit Socialdemòcrata, obtenint només un escó per a Heribert Barrera (Jordi Casas-Salat era el cinquè de la llista per Barcelona). Pel Senat, l’FNC fa coalició amb el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (una coalició entre el Bloc Català de Treballadors i el PSAN que presentava Xirinacs al Congrés) amb el nom de Solidaritat d’Esquerres de Catalunya, presentant Jordi Vilanova per Girona, Enric Garriga Trullols per Barcelona i Salvador Grau Mora per Tarragona, i a Lleida no hi havia candidat perquè Rossend Audet d’ERC va declinar participar-hi.

 

Els resultats foren molt dolents a causa de la improvisació de sigles i candidats i per la confusió ideològica i estratègica de tots plegats, de la qual s’aprofitava una ascendent Convergència Democràtica de Catalunya.

Els resultats no foren tan magres a les eleccions municipals de l’abril del mateix any, ja que homes i dones de l’FNC participaren en nombroses candidatures, algunes en coalició amb ERC, com a Sant Just Desvern, on Antoni Malaret resultà escollit alcalde, o en llistes independents com a les Borges Blanques, on Jordi Bardia és regidor i diputat provincial.

L’aliança amb el PSAN es desdibuixa enmig d’aquest seguit de pactes electorals i, a més, dura poc perquè aquest partit entra en crisi aquest mateix any 1979, quan es va plantejar la possibilitat de participar en la creació del moviment polític denominat Nacionalistes d’Esquerra. Els contraris a la participació electoral mantingueren les sigles del partit encapçalats per Josep Guia. Els altres s’integraren directament en el naixent moviment polític.

Aquesta candidatura, impulsada per un grup d’independents encapçalats per Jordi Carbonell, aspirava a obtenir representació institucional presentant-se a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1980. Era un projecte que pretenia unir els grups independentistes, superant el projecte del BEAN, però amb la mateixa finalitat i cobrint el mateix espai polític.

 

Això provocà la reacció del BEAN, amb Xirinacs al capdavant, que decidiren concórrer a les eleccions autonòmiques amb llistes pròpies.

 

Jordi Casas-Salat va dimitir com a secretari general de l’FNC en una sessió del Consell Nacional celebrada el 24 de novembre de 1979 argumentant la seva decisió per la discrepància amb la forma i el ritme amb la qual calia emprendre el procés vers una nova formació política en la qual havia de participar el partit. Poc temps després, Casas-Salat ingressava a Esquerra Republicana, partit pel qual fou escollit diputat al Parlament de Catalunya en les eleccions del març de1980.Posteriorment deixà les files del partit republicà i fou novament diputat entre els anys 1988 i 1992 per Convergència Democràtica de Catalunya.

 

Per substituir-lo fou nomenat secretari general Jordi Caupena, que ocupà el càrrec molt poc temps. L’FNC va patir una altra ruptura interna quan Caupena va decidir unilateralment propugnar l’abstenció si no es donava un acord unitari BEAN-NE. Aquesta postura fou desautoritzada per la majoria del partit, que el destituí de les seves funcions i acordà donar suport a les llistes de NE en un congrés extraordinari celebrat a Vilafranca del Penedès el 3 de febrer de 1980.

 

A les candidatures de Nacionalistes d’Esquerra s’hi integraren fins a una vintena de militants de l’FNC, com Gabriel Xammarper Tarragona, Pere Culleré per Lleida, Joan Carreras per Girona i Josep Guillem per Barcelona.

Francesc Espriu fou escollit per substituir Caupena en la secretaria general, però quan poc temps més tard aquest ingressà a ERC es provocà una renovada tensió entre aquest partit i l’FNC, ja que els republicans difongueren a la premsa la notícia que els militants de l’FNC s’havien integrat en bloc a Esquerra, cosa que fou desmentida pels independentistes.

L’FNC, a partir del 1978, s’autodenomina el partit dels socialistes catalans, diferenciant-se tant del PSC-Reagrupament com del PSC-Congrés pel seu caràcter independentista i autogestionari, entenent això últim com “l’aproximació progressiva de les classes populars a la gestió directa del poder en el camp polític i en la propietat col·lectiva dels mitjans de producció en el terreny econòmic”. L’FNC considera que “els dos partits socialistes de base nacional avui majoritaris, en demostrar amb la seva pràctica netament sucursalista la impossibilitat gairebé històrica d’un socialisme nacional amb plantejaments federalistes no dependent del socialisme espanyol, han fet un gran bé a la causa del nacionalisme i, fins i tot, a la del socialisme. Perquè ara resta clar i net, un espai socialista específicament nacional, per al qual l’alliberament de Catalunya i dels Països catalans no és un combat de segon ordre ni, menys encara, moneda de canvi, sinó que és un objectiu prioritari lligat de forma indestriable a l’alliberament social.” Així s’expressava l’editorial del número del“Per Catalunya” datat el 7 d’abril de 1978.

A partir del Tercer Congrés que se celebrarà en dues fases, una els dies 9 i 10 de juny de 1979 i l’altra els dies 22 i 23 de novembre de 1980, quan el partit ja estava integrat a NE, l’FNC intentarà impulsar un procés constituent que havia de desembocar en la creació d’un partit socialista dels Països Catalans que adoptaria les sigles històriques de la Unió Socialista de Catalunya dels anys trenta, amb la participació d’un reduït grup d’independents agrupats al voltant de Josep Pinyol i Jordi Vilanova. Però el projecte no reeixí i s’anà diluint durant l’any 1982 arran de la victòria del PSOE, que comportà l’hegemonia absoluta del PSC en el camp socialista a Catalunya.

La reactivació de la lluita armada als Països Catalans de la mà de Terra Lliure a partir del 1979 provocarà l’inici d’una etapa repressiva que durà molts independentistes a la presó. Alguns havien estat en el passat membres de l’FNC, circumstància que motivà, a més de la solidaritat política, la de caràcter humà per part de l’FNC durant tota la dècada dels anys vuitanta.

Especialment sentides foren les detencions de Jaume Martínez Vendrell, Lluís Montserrat Sangrà i altres militants acusats per la policia espanyola d’integrar el denominat Exèrcit Popular Català (EPOCA), així com la petició d’extradició de Manuel Viusà per part de les autoritats espanyoles.

El crescendo de les accions de Terra Lliure a principi dels vuitanta dugué aparellada la intensificació de la repressió policial. És en aquest context que una entitat creada anys abans, els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, prengué una nova embranzida. Els CSPC, a banda de canalitzar les accions de suport als represaliats, s’erigiren en el punt de confluència de les diferents famílies de l’independentisme combatiu.

Com no podia ser altrament, els joves de l’FNC varen incorporar-se als CSPC a mitjan de 1983, sense que l’FNC com a partit hi participés. Cal tenir en compte que els CSPC formaven part d’un conjunt estratègic integrat per diverses organitzacions independentistes que tenien en comú la defensa de totes les formes de lluita. L’FNC no compartia aquests plantejaments i per això no s’hi integrà, però sí que col·laborà sempre amb la solidaritat amb els patriotes represaliats.

A mitjan 1980, la branca juvenil de l’FNC va marxar-ne en bloc per cofundar la Joventut Nacionalista de Catalunya, junt amb les respectives seccions juvenils de CDC i EDC (el partit de Trias Fargas). A partir d’aleshores, i per una temporada, l’FNC no va disposar de cap estructura per enquadrar els joves que pretenguessin incorporar-s’hi.

A principi de 1982, d’una manera completament espontània, alguns joves començaren a sovintejar la seu barcelonina del partit. El 23 de juny de 1982, aquell nucli incipient va refundar formalment les Joventuts de l’FNC.

L’activitat, ben minsa, que aquest nucli incipient havia desenvolupat els primers mesos va multiplicar-se en poc temps: pintades, enganxades d’adhesius, parades al carrer... Ben aviat el nombre de joves captats va anar creixent. La parada (il·legal) a la Rambla barcelonina i els militants destacats a la primera graderia del gol sud del Futbol Club Barcelona constituïren els principals pols d’atracció de joves independentistes sense partit.

Aquests joves havien viscut un any abans el cop del 23-F, l’ombra de la LOAPA, la descomposició de la Unión del Centro Democrático d’Adolfo Suárez i l’esclatant victòria del PSOE, i també el primer govern Pujol que deixava ben palès que l’aposta moderada dels convergents a l’hora d’afrontar el desenvolupament estatutari anava per llarg. És en aquest context que emergeix, d’una manera encara feble, un descontentament entre alguns sectors de la societat catalana.

L’independentisme, desballestat durant la transició, començà a prendre cos, a batzegades i molt a poc a poc, nodrint-se de descontents. La punta de llança del descontentament abans esmentat es trobà, com és lògic, en la joventut. Lliures del llast del passat(el franquisme no el van patir conscientment i la Transició els agafà en el trànsit de la infància a l’adolescència), onades de joves van aproximar-se a l’independentisme, no importava quina fos la sigla. L’èpica de Terra Lliure i l’espectacularitat de l’activisme de la Crida tingueren un tractament mediàtic deliberadament negatiu, però amb l’efecte, pervers per a Espanya, de popularitzar tot un món extramurs del sistema.

 

A la ciutat de Barcelona, una part d’aquests joves s’aproximà als renascuts Joves de l’FNC. I perquè l’FNC, un partit molt petit, amb una militància ja gran i bolcat, aleshores, a enfortir Nacionalistes d’Esquerra, i no el PSAN, IPC o la Crida? En relació amb les dues primeres sigles, per la priorització de la qüestió nacional davant del discurs ideològic. I en relació amb la Crida, per l’assumpció inequívoca de l’objectiu independentista davant les mitges tintes. I enfront de tots, per la càrrega històrica de les sigles.

 

Cal recordar que tant el PSAN com IPC destil·laven un discurs ideològic extraordinàriament radical i dogmàtic, fill del Maig del 68, que ja aleshores, als inicis dels anys 80, era percebut com a desfasat. Per un purisme ideològic, aquests dos partits justificaven l’aposta independentista, d’altra banda ben sincera, amb tota mena de pretextes socials i no per ella mateixa.

 

I pel que fa a la Crida,trigà encara molts anys a adoptar la terminologia independentista, de ben segur que a causa de l’heterogeneïtat dels seus membres. Aquesta plataforma, a més, defensà sempre els mètodes de lluita pacifistes, actitud que no era compartida per molts militants independentistes quan la repressió s’abatia damunt de Terra Lliure, i també sobre el conjunt del moviment.

 

És amb aquest entorn que els joves de l’FNC, la gran majoria molt joves i provinents de les classes mitjanes i mitjanes baixes, van emprendre una feixuga tasca propagandística, centrada quasi exclusivament en la difusió dels lemes nacionals que el moviment patriòtic estava escampant des de finals del setanta: “Independència”, “Ni França, ni Espanya, Països Catalans”, “Els catalans no som espanyols”, “Llibertat patriotes catalans”...

La percepció, ben real, d’actuar enmig d’una societat indiferent i a voltes hostil contra l’independentisıne obligà, d’una banda, a una cohesió interna i, de l’altra, a simplificar molt els missatges i fer-los comprensibles.

És per aquesta raó que els joves de l’FNC van defugir, de sempre, la retòrica ideologista, car la consideraven una barrera que impedia l’apropament a la població,oimés tenint en compte que el discurs obrerista difícilment podia quallar entre les classes mitjanes, que era on, per raons d’adscripció nacional,es podia captar militància.

Mentre els joves rellançaven amb força les JFNC, els “grans” estaven implicats a fons en el moviment Nacionalistes d’Esquerra. Així doncs, mentre el Partit cedia les seves instal·lacions del carrer de la Diputació número 333 per a la campanya electoral d’octubre de 1982, els joves van desentendre’s completament d’aquella contesa.

Als ulls de la jove militància de l’FNC, NE tenia els defectes de la Crida (no assumpció de la independència), els defectes del PSAN i IPC (radicalisme ideològic per davant de la qüestió nacional, amb un garbuix de sectorials) i, en ser un moviment, una organització desgavellada.

 

El segon fracàs electoral de NE dugué el FNC a distanciar-se’n, no sense haver contret un quantiós deute del qual trigarà anys a rescabalar-se.

L’extraordinari creixement de la militància dels joves el 1983 convertí l’FNC, durant un temps, en la primera organització juvenil independentista, ja que cal recordar que ni el PSAN ni IPC disposaven d’unes seccions juvenils gaire importants (JSAN i JRC). Aquesta primacia durà poc temps.

 

Entre finals de 1983 i principis de 1984 començà a materialitzar-se una nova organització, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT), promogut pel PSAN i IPC sota els auspicis de Terra Lliure.

A diferència del PSAN i IPC, l’MDT equiparà la qüestió social i la nacional i, a diferència de la Crida, acceptà totes les formes de lluita, cosa que en aquell context equivalia a donar suport a Terra Lliure, a banda d’organitzar-se arreu dels Països Catalans.

Les esperances dipositades en la fundació de l’MDT eren moltes, i els joves de l’FNC, després d’un intens debat, participaren en l’acte fundacional celebrat a Reus el març de 1984.

I, com no podia ser altrament, des del primer moment l’MDT naixia amb plom a l’ala: a la tradicional rivalitat PSAN-IPC s’hi afegí la infiltració policial, que un moviment obert com aquell facilitava enormement. El grupuscle més desestabilitzador de l’MDT, comandat per gent de la Conca de Barberà, endegà la seva acció dissolvent des del local de l’FNC, on la inexperiència dels joves els obrí les portes. Al cap de poc (inicis de 1985) en foren físicament expulsats.

La coparticipació en la fundació de l’MDT no va barrar la participació en actes de la Crida ni tampoc a dur una política pròpia en tot allò que es cregués convenient. De fet, la priorització de la qüestió nacional per part dels joves de l’FNC minorava la natural tendència al sectarisme de tot militant de partit. Així tant s’editaven cartells amb l’efígie de presos de Terra Lliure com es participava en els grans actes de la Crida. Aquesta equidistància, si es vol un pèl ingènua, va ser la més preuada imatge de marca dels joves frontistes fins a la desaparició del partit. Aquest sentit “nacional” de la responsabilitat arribà fins al punt que la integració total com a organització de les Joventuts de l’FNC dins l’MDT no es portà a terme.

Després d’un llarg i dur debat intern, el Consell Nacional decidí la no vinculació total ni amb l’MDT ni amb la Crida. Això sí: es brindà una total col·laboració sempre que s’ajustés als plantejaments patriòtics propis de l’FNC. Aquesta no vinculació no transcendí al carrer, a fi de no perjudicar el moviment independentista, de la mateixa manera que l’escissió del PSAN el 1968 fou la més civilitzada de les que es recorden a Catalunya.

L’antiga altura de mires dels militants de l’FNC s’allargà durant tota l’existència del partit, de 1940 a 1990.

I és que el 1985 marcà el punt d’inflexió a partir delqual, i durant uns anys, l’independentisme anà pel pedregar. Les lluites fratricides dins de l’MDT esperonaren l’esmentada no vinculació dels joves de l’FNC. La solitud va produir una certa redefinició del discurs dels joves de l’FNC, fins aleshores molt a remolc de les consignes apreses anys abans.

És en aquest moment que, sota el lema "Espanya ens roba" les Joventuts de l’FNC seran la primera organització política que denunciarà l’espoli fiscal a què la nostra pàtria és sotmesa per part d’Espanya. Aquest plantejament era impossible que el PSAN i IPC l’assumissin: la seva visió estrictament classista de la dialèctica economico-productiva els impedia d’arribar al raonament que tot un país, totes les seves classes socials,poden estar sotmeses a un veritable robatori econòmic. I tampoc la Crida, molt focalitzada en qüestions lingüistico-culturals, quan sortia d’aquest àmbit es decantava per un progressisme un pèl naïf (pintar de rosa vaixells de l’OTAN, Etiòpia...).

El reviscolament ideològic dels joves de l’FNC, a partir del 1985, comptà amb la plena implicació del partit, ja molt delmat aleshores .De fet, els joves eren ja el partit, si més no informalment. Amb NE pul·lulant en l’òrbita del PSUC i l’MDT a garrotades, no quedava gaire més opció que mirar endins i elaborar un discurs propi.

És així que una altra reivindicació de la qual els joves de FNC van ser precursors fou la de les seleccions esportives nacionals. I un altre cop topem amb el dogmatisme ideològic del PSAN i IPC: l’esport entès coma opi del poble, etc. Aquesta visió nega l’enorme capacitat d’arrossegament popular dels esports, una capacitat que no s’havia de menystenir per apriorismes ideològics caducats.

L’FNC va iniciar una tímida campanya de reivindicació de les seleccions nacionals que, més endavant, va empalmar amb la fundació de l’Associació per a la Delegació Olímpica Catalana, en la qual membres del partit foren agents actius.

Aquesta capacitat d’emissió d’un discurs propi tenia a veure amb el creixement ideològic i generacional de la militància. Aquesta mateixa maduració, però, seria la que, lentament, duria a un esllanguiment tant del partit com de les seves joventuts.

L’activisme desenfrenat dels primers anys va cremar molts militants que, d’una manera gradual, van anar desvinculant-se de l’FNC. I en això hi tingué a veure, com no podia ser altrament, l’entorn en què l’independentisme combatiu de la segona meitat dels vuitanta es desenvolupà.

La Crida entrà en un procés de decadència, molt lluny de l’espectacularitat dels primers temps. A principis dels noranta es dissoldria. Mentrestant, les divisions sempiternes a l’MDT contaminaren el col·lectiu de presos i, fet letal, també Terra Lliure, la icona en la qual tothom s’aferrava en cas de maltempsada.

El “Fossar de les Hòsties”, el 1988, fou la culminació màxima d’aquest fraccionalisme, al damunt del qual va caure com un gerro d’aigua freda l’atemptat d’Hipercor perpetrat per ETA el juny de 1987. La propaganda armada executada per Terra Lliure entrà en crisi.

Enfront d’aquest panorama, els Joves de FNC van anar perdent un llençol a cada bugada, cosa que no els impedí diferenciar-se de l’MDT i demanar el vot negatiu en el referèndum de l’OTAN de 1986. L’anàlisi que votar “no” a l’OTAN era votar “no” a Espanya (així seria percebut per bona part de la societat) no era entesa pels qui optaven per l’allunyament profilàctic de les institucions (MDT). El comunicat de condemna a l’atemptat d’Hipercor també marcà una diferència amb les organitzacions rendides al seguidisme basc.

Aquells darrers anys, els joves prengueren el relleu dels grans i impulsaren l’organització de l’acte del Corpus de Sang, a l’estàtua de Pau Claris al passeig de Lluís Companys.

Aquest acte va anar prenent cada cop més volada: les detencions i identificacions per part de les forces d’ocupació, les adhesions del Sinn Féin o d’Herri Batasuna, les posteriors manifestacions pel centre de Barcelona o l’enfrontament amb guardaespatlles armats de Blas Piñar van significar una autèntica revifada al carrer, on fins i tot els sectors més hostils i espanyolistes tenien respecte per les nostres joventuts.

L’activisme desplegat per les Joventuts de l’FNC va fins i tot imantar la ultradreta espanyola: el grupuscle Milícia Catalana assajà de posar un artefacte explosiu a la seu de l’FNC, una acció que es va veure frustrada per la ineptitud dels sicaris.

Ensurts a banda, aquesta penúltima etapa també comptà amb una certa aproximació a les Joventuts d’Estat Català i la JNC, vista la deriva amb què s’enfangà l’MDT. Amb aquestes organitzacions es muntà una campanya per l’ensenyament “català i en català”.

Un FNC esgotat i unes Joventuts escarransides es trobaven, a principi de 1989, amb la disjuntiva d’on invertir el poc personal i la impagable càrrega moral que detenien. Tres actors polítics polaritzaven el moviment independentista d’aleshores: l’MDT, disminuït i radicalitzat ideològicament, en mans d’IPC; el PSAN, que pretenia reconvertir la seva fracció de l’MDT en un moviment menys ideològic i més patriòtic, sota el nom de Catalunya Lliure, tot abandonant les sigles MDT, i, finalment, la multitud de militants independentistes decebuts que s’incorporaven a l’encara reformista ERC.

L’any 1989, el sector del Moviment de Defensa de la Terra afí a les tesis del Front Patriòtic impulsat pel PSAN promou una candidatura a les eleccions europees d’aquell any com a fórmula per donar a conèixer una renovada organització que permeti superar l’enfrontament sectari en què ha caigut el conjunt de l’MDT arran de la seva divisió l’any 1987.

L’FNC dona suport a la candidatura i significativament Robert Surroca ocupa el número tres a la llista encapçalada per Montserrat Bascompte, en representació del seu germà, històric militant independentista represaliat, a Catalunya Lliure, que obté uns resultats modestos però significatius, al voltant dels 20.000 vots a tots els Països Catalans.

Tots, FNC i les seves Joventuts, decidiren apostar, en aquell moment, per la política unitària denominada de Front Patriòtic propugnat pel PSAN enfront del sectarisme que caracteritzava l’altre sector de l’MDT aglutinat al voltant d’Independentistes dels Països Catalans (organització sorgida del PSAN-Provisional el 1979).

ERC, de fet, encara no havia viscut el viratge independentista d’octubre de 1989, i era una aposta incerta respecte de la qual l’FNC mantenia una forta reticència que arrencava de les divergències sorgides als anys quaranta entre ambdues organitzacions.

Al contrari, els quatre punts de Catalunya Lliure eren plenament assumibles per l’FNC: “Independència, reunificació dels Països Catalans, defensa dels drets del poble treballador i acceptació de totes les formes de lluita”.Únicament aquest darrer punt va comportar objeccions tàctiques per part d’un FNC que havia practicat la lluita armada en altres temps, però que no en compartia la vigència.

Així doncs, FNC prendrà part en la candidatura Catalunya Lliure, plasmació electoral del Front Patriòtic a les eleccions europees de juny de 1989. Si bé els 20.000 sufragis aconseguits no podien considerar-se un fracàs, el fet és que en el pas de candidatura electoral a moviment polític l’FNC se’n va desvincular.

L’última col·laboració fou la participació com a orador de Robert Surroca a l’acte de l’Onze de Setembre que Catalunya Lliure organitzà al costat de l’estàtua de Rafael de Casanova.

L’obsessió per “totes les formes de lluita” per part del PSAN apartà l’FNC (i els seus joves) d’aquesta aventura política, que tampoc no havia de durar gaire, ja que l’estiu del 1991 s’inicià el procés de dissolució de Terra Lliure i amb ell el pas de bona part dels militants de Catalunya Lliurea ERC.

Un altre cop sols dins l’espectre patriòtic, la percepció d’un sector important de la militància que no pagava la pena mantenir unes sigles sense aparell al darrere, congelant el partit en espera de temps millors com defensaven alguns dels dirigents històrics com Antoni Malaret o Francesc Espriu, va dur a la conclusió que calia posar un punt final digne al Front Nacional de Catalunya i, amb ell, les seves joventuts.

Havent descartat l’opció d’anar a parar a Catalunya Lliure com defensava Robert Surroca a principis de 1990en una assemblea en la qual tothom es va comprometre que, fos quin fos el resultat final, ningú no s’alçaria amb unes sigles històriques que eren patrimoni de tots, es prengué en consideració la possibilitat d’enfortir el nou projecte independentista d’ERC, del qual ja eren promotors molts antics militants de l’FNC i de les seves Joventuts.

Josep Maria Casablanques i molts militants de comarques defensaven aquesta opció, que finalment fou majoritària. El vell partit republicà havia conegut mesos abans un canvi de direcció que, sumat a la forta entrada de militants independentistes desencisats del MDT i de la Crida, convertia aquest partit en el pal de paller de l’independentisme.

FNC s’incorporà a ERC el primer trimestre de 1990, amb la seva ja delmada militància. Àngel Colom, com a secretari general del partit, s’encarregà de donar-los la benvinguda i comprovar que els nous militants no tenien intenció de crear una fracció organitzada dins d’Esquerra.

Algun militant dels joves, disconforme amb el lloc on enterrar l’FNC, ingressà a Catalunya Lliure i d’allí, al cap d’un any, saltà a ERC amb la majoria de militants d’aquest moviment, refosos amb les sigles de Terra Lliure.

Bona part dels responsables d’aquelles Joventuts i la resta de militants s’han organitzat dins l’Associació Catalunya1640.