• comissio80anys@fnc.cat    
Història del FNC:  Període 1939-1947  /  Període 1948-1978  /  Període 1979-1990


El Front era un moviment de resistència davant l’ocupació de les tropes franquistes, a l’estil d’altres moviments contemporanis a la resta del món davant la invasió dels règims totalitaris als quals combatien. Es lluitava per la llibertat de Catalunya, entesa com a unitat històrica que va cap a la plenitud del procés, cap a la independència, per la dignitat de l’home i un model de societat avançada.

 

Inicialment, els signants de l’acord de col·laboració que a partir del 4 de maig donà lloc al Front foren el sector “cornudellista” d’Estat Català (EC) i el grup Nosaltres Sols! que entre juny de 1936 i gener de 1937 havia format part també del tronc comú d’EC reunificat per Dencàs. A aquests s’hi afegirien aviat militants independents, de l’altre sector d’EC i d’altres formacions com ERC, Acció Catalana i la CNT.

 

Seguint l’estratègia “irlandesa”, dins Estat Català l’acció política es complementava amb la lluita armada. L’any 1925, durant la dictadura de Primo de Rivera, sorgí del si d’EC el grup anomenat Bandera Negra, que va tirar endavant el que es va conèixer com el Complot de Garraf, l’atemptat per executar el rei d’Espanya, Alfons XIII. En un camp més teòric, cal recordar també la creació,un any abans, de la Societat d’Estudis Militars per part dels nacionalistes moderats d’Acció Catalana, l’Organització Militar Catalana (ORMICA) fundada el 1926 per Josep Maria Batista i Roca o el que sens dubte més ressò internacional va aconseguir: l’intent d’alliberament de Catalunya (1926) per part d’Estat Català liderat per Francesc Macià des de Prats de Molló, a la Catalunya del Nord, en què van participar més d’un centenar de voluntaris d’arreu de Catalunya. I, pocs anys més tard, el 1930, el naixement de Nosaltres Sols! i de l’Organització Militar de Nosaltres Sols! (OMNS).

Uns eren els fills polítics dels altres.

 

 

25 de gener de 1939. Les tropes franquistes avancen dia a dia. Resten poques hores perquè entrin a Barcelona i membres de les Joventuts d’Estat Català, entre ells Octavi Viladrosa i Josep Planchart i Manzanares,cremen les deu mil fitxes de cartró de militants del partit Estat Català, per tal que no caiguin a mans enemigues.

 

26 de gener de 1939. Entre les 4 i les 5 de la tarda, les tropes franquistes entren per la Diagonal de Barcelona.

Des del primer moment, les autoritats i la premsa franquista s’han posicionat obertament a favor de l’Eix nazifeixista.

 

Gener de 1939. Jaume Martínez Vendrell, Gregori Font, Ramon Pallarès tots tres militants de Nosaltres Sols! i que han participat en el desembarcament de Mallorca, que havien estat a l’Escola de Guerra, fa dies que han travessat la frontera en direcció a l’Estat francès. També s’hi sumarà Francesc Vilà,igualment de NS!

Jaume Martínez Vendrell pronostica abans de deixar Catalunya tot veient el Canigó: “Passi el que passi, quan al cim del Canigó no hi hagi neu, tornarem a casa”.

Una vegada en territori francès hi enterren les dues pistoles de què disposaven. Tot el grup entrarà al camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló. Entre la gent del camp troben en Joan Padró, de la Colònia Güell, i en Vicenç Rodríguez, germà de la dona d’en Jaume Martínez Vendrell.

 

Febrer de 1939. A l’interior de la Catalunya derrotada, Josep Munté, d’Estat Català, surt del lloc on s’havia amagat a Barcelona,Al cap de pocs dies es posa en contacte amb Enric Pagès, que havia militat a la FNEC (Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya) i al BEN (Bloc Escolar Nacionalista) i que havia estat cap de redacció del periòdic “Som!”. Entre l’un i l’altre no trigaran gaire temps a contactar amb antics militants de Nosaltres Sols!, Estat Català, la FNEC i el BEN que no havien marxat cap a l’exili. Així és com es forma el que van anomenar Front de la Joventut,dins el qual van fer les seves primeres accions clandestines, com ara facilitar documentació falsa i amagar companys perseguits.

 

Març de 1939. Jaume Martínez Vendrell, Gregori Font, Ramon Pallarès i Francesc Vilà són traspassats cap al camp de concentració d’Agde, on es retrobaran amb més militants de NS!, com Jaume Ramisa i Josep Tramunt, i amb Alexandre Viladrosa d’Estat Català.

Jaume Martínez Vendrell i, Gregori Font, i al cap d’uns dies Francesc Vilà, s’escapen del camp de concentració d’Agde i arriben a casa de Daniel Cardona, que resideix a Perpinyà. Vilà i Martínez es quedaran amb Cardona, i Font entrarà a Catalunya, ja que interessava que es trobes amb uns contactes per tornar a engegar el procés d’unitat independentista a l’interior.

Daniel Cardona escolta atentament la necessitat d’acció conjunta independentista que li proposa Jaume Martínez Vendrell, però n’és molt reticent al principi, i deixa clar també que si eren capturats en territori “espanyol” els matarien. De fet, el panorama no és gaire engrescador:d’una banda, Estat Català es trobava dividit i barallat entre el sector de Vicenç Borrell i el de Joan Cornudella; de l’altra, els militants de Nosaltres Sols! que al començament de la guerra s’havien integrat a Estat Català, i que havien vist com s’expulsava el seu líder Daniel Cardona, mantenien la fidelitat cap a ell i les seves idees.

Jaume Martínez esgrimia que la guerra mundial, que cada dia es veia més imminent, era l’oportunitat per a tornar a començar.

Cardona,després d’aquestes llargues converses,nomena Jaume Martínez Vendrell cap militar de NS! i tot seguit ho comunica a uns quants elements clau de NS!, de dins i fora del país.

14 de juny de 1939. Daniel Cardona des de Perpinyà i Joan Massot des de París han estat movent fils per tal de fer possible la creació d’un exèrcit de voluntaris catalans alineats amb les potències democràtiques, a l’estil del que ja s’havia fet en la Primera Guerra Mundial. Fet que suposaria la internacionalització del cas català i la consideració de la reivindicació del plet nacional, en un pla similar al d’altres nacions ocupades.

Cardona tindrà clar que “no és hora de secretaris generals, sinó de caps militars, perquè és l’única política que s’imposa”. També els serveis secrets francesos havien advertit Daniel Cardona de les possibilitats amb què l’Estat Major francès especulava, consistents en l’entrada en un conflicte armat amb l’Espanya de Franco. Aquests plans comportarien la invasió immediata de la península Ibèrica fins a l’Ebre. Eren punts de poca entesa entre les dues parts, perquè els francesos simplement volien un servei d’informació, però el catalans volien estructurar una organització patriòtica d’alliberament nacional.

Jaume Martínez Vendrell, el mateix mes, ja va ser avisat que un segon grup compost per gent de NS!, com Rafael Dalmau i Farrera, Joan Sardà i Verdier (de Sant Boi), Francesc Fortian i Juan, Rafael Pellicer i un Perles d’Estat Català entraven també cap a l’interior.

A Montpeller, Martínez aprofitarà per a contactar amb Manuel Cruells, Francesc Espriu, Joan Fortuny, Enric Llistosella i Baltasar Toll. L’endemà mateix, gràcies a les bones arts de Manuel Cruells i Pifarré, la trobada entre Joan Cornudella i Barberà, d’EC, i Jaume Martínez Vendrell, de NS!, arriba a bon port, i així s’accelera el procés d’unificació entre els dos sectors.

De retorn a París, al carrer Chevalier de la Barre, reunits Marcel·lí Perelló, Antoni Andreu, Manuel Cruells, Joan Cornudella, Manuel Pagès i Jaume Martínez Vendrell, arribaran també a la conclusió que a l’interior ja s’havia produït la unitat d’acció i que ara només faltava trobar-la a l’exterior.

Sota les directrius de Daniel Cardona, una sèrie de membres del separatisme decideixen quedar-se per iniciar la resistència: seran els nuclis de l’interior que donaran lloc amb el temps a l’FNC el 26 de juliol de 1939, amb Jaume Martínez Vendrell(que havia estat nomenat per Cardona com a cap militar de NS!), Francesc Vilà Sales i Gregori Font i Cativiela, que ja s’havien escapat del camp de concentració d’Agde i tornen a l’interior per engegar el nou projecte.

Jaume Martínez Vendrell compta que amb els cinc revòlvers que havien pogut amagar als voltants dels camps de concentració per on havien passat i els contactes que Gregori Font havia aconseguit a Llançà, a la Valleta, al casino de Figueres, Palafrugell i Vilassar de Mar ja tenien una xarxa per començar a actuar.

 

Juliol de 1939. Un dels primers enllaços que es van fer a l’interior per engegar els grups d’acció, va ser amb Santiago Pey, que vivia al número 21 del carrer d’Ausiàs Marc de Barcelona. Va ser visitat per Martínez Vendrell i va quedar impressionat per la idea. De fet, casa seva es va convertir el en el principal punt de reunió. A partir d’aquí, el contacte amb NS!, BEN i FNEC ja quedava lligat.

Catalunya era un forat negre:cada dia al Camp de la Bota hi havia afusellaments, les ciutats eren plenes de guàrdies civils, l’estraperlo feia l’agost i la repressió educativa, religiosa i lingüística no s’aturava.

A partir del 26 de juliol, diferents integrants de NS! es van fer fonedissos dels camps de concentració on eren internats i van passar a l’interior, per anar teixint una xarxa.

Jaume Martínez Vendrell contactarà també,gràcies a Francesc Vilà, fins aleshores l’especialista en firmes i timbres del grup, amb dos elements procedents de la FNEC de Belles Arts; eren Manuel Viusà i Gertrudis Galí. Un altre fitxatge seria Enric Pagès, que amb passaport cubà podria moure’s lliurement. Per aquest motiu fou el triat per viatjar a l’Estat francès i contactar amb Daniel Cardona i Joan Cornudella.

 

Setembre de 1939. L’esclat definitiu de la Segona Guerra Mundial, després de la invasió de Polònia per part de les tropes alemanyes, deixa clar el posicionament que han d’agafar les potències democràtiques contra els règims totalitaris. De fet,tot el que anava succeint era vist,tant pels separatistes catalans com pels republicans espanyols, com l’única esperança per a derrotar el feixisme, tenint clar que la guerra dels tres anys no era més que el preàmbul transitori, abans del conflicte global que aviat esclataria.

A l’interior es comencen a fer les primeres reunions entre NS!, EC i la FNEC, a les quals assistien en representació d’organitzacions nacionals:

Santiago Pey i Miguel Siguan com a representants dels estudiants BEN i FNEC.

Lluís Sabater i Josep Munté per Estat Català.

Gregori Font i Jaume Martínez Vendrell per NS!

D’aquest conjunt de gent, ells mateixos en deien l’“Organització”.

 

6 de gener de 1940. Després d’un prec de Daniel Cardona a Jaume Martínez Vendrell, per tal que es trobessin a Perpinyà, Martínez seguirà la ruta següent per anar-hi:Llançà, riera, Mas Tarragona, frontera, estació de Banyuls, pistoles amagades en un marge de pedra seca.

 

 

4 de maig de 1940. L’“Organització”, que més tard esdevingué el Front Nacional de Catalunya (FNC), es constitueix al número 39 del carrer Marois, de París, a la llar de Joan Massot i Rodamilans (representant de la Unió Catalanista i de NS! a l’Estat francès), a la qual acudeixen Daniel Cardona i Jaume Martínez Vendrell per part de NS! i Joan Cornudella i Barberà, Antoni Andreu i Abelló i Marcel·lí Perelló i Domingo pel sector d’Estat Català “cornudellista”.

Un dels punts importants era la col·laboració amb els serveis secrets francesos amb els quals, mitjançant diversos enllaços, elements procedents de la FNEC, dels qui havien estat oficials a l’exèrcit republicà, de NS! i d’EC, ja havien anat contactant. No volien esdevenir un apèndix al servei d’altres potències. Els membres del’“Organització” van aconseguir col·laborar amb els serveis dels aliats i amb els governs francès, britànic, polonès (el Govern polonès a l’exili va reconèixer el dret de Catalunya a la secessió i va donar per vàlida la seva lluita en l’àmbit internacional) i nord-americà durant la Segona Guerra Mundial, per la qual cosa van ser reconeguts i guardonats per aquests governs amb medalles i certificats per la seva lluita contra el feixisme.

 

També van aconseguir establir una òptima relació amb el Consell Nacional Català de Londres liderat per Carles Pi i Sunyer, ja que tots els seus membres donaven per superat l’Estatut de 1932 i situaven el dret a l’autodeterminació com a objectiu prioritari. Encara van acostar-s’hi més quan van veure que, una vegada ocupat l’Hexàgon, el centre neuràlgic de resistència antifeixista es desplaçava a la capital d’Anglaterra. Fins i tot Batista i Roca proposà que o Cardona o Cornudella anessin a Londres, via Lisboa, per reunir-s’hi directament.

Un cop establert el protocol de col·laboració amb els francesos,calia afanyar-se a trobar cinc punts on instal·lar emissores de ràdio. Barcelona, Girona, Manresa, Lleida i Tarragona van ser les ciutats triades.

Quan ja s’havia lligat el punt a Girona, arribà l’armistici francès davant dels alemanys, i al cap de pocs mesos la notícia de la detenció del president Lluís Companys per la Gestapo i la seva entrega als franquistes i posterior assassinat al castell de Montjuic. La desorientació i les ganes d’acció s’apoderen dels joves separatistes.

Els passos de frontera organitzats començaran amb una primera ruta des de Sant Llorenç de Cerdans fins a Olot. Després seguiran amb una altra ruta des de Bellver de Cerdanya fins a Castellar de n’Hug. I acabaran fent la ruta Banyuls-Colera-Llançà-Barcelona, en la qual normalment intervindran Jaume Martínez i Enric Pagès.

Més tard, aquesta mateixa ruta s’allargarà entre Puigcerdà, Sant Llorenç de Cerdans i el coll de Banyuls i serà duta a terme per Gregori Font, Joan Sardà i Octavi Viladrosa.

Fortuny i Vilà,que han començat a fer la ruta de Banyuls-Llançà, són detinguts. A partir d’ara els passadors seran Joan Sardà, Octavi Viladrosa, i Felicià Manzanares. Per aquesta ruta passaran clandestinament de l’exili oficials i aviadors britànics, polonesos i belgues,a més de jueus de totes les nacionalitats i tota mena de documentació i informació d’interès militar, com ara plànols o informes. Manzanares i Viladrosa feien la feina de passeurs, mentre que Planchart des de l’Ajuntament, on treballava, els proveïa de documentació i salconduits i Manuel Cruells dirigia les operacions.

 

Juny de 1940. Només feia un any de l’armistici francès (1940)enfront dels nazis i ja hi havia nuclis del l’“Organització”a Barcelona, el Baix Llobregat, el Maresme, Manresa, Lleida, Tarragona i Girona.

La caiguda, però, d’un element d’EC que passava acompanyat de Perpinyà cap a Barcelona va provocar la caiguda de Fortian, Sardà i Manzanares,que, tot i les tortures a què van ser sotmesos, no van revelar a la policia espanyola cap informació rellevant de les seves actuacions. Aquest fet, però,va provocar la caiguda de la ruta de Llançà.

La via d’escapada Puigcerdà-Sant Llorenç de Cerdans-Coll de Banyuls, la utilitzaren els militants del’“Organització” Manuel Valls de Gomis i Jaume Cornudella,ajudats des de Perpinyà per qui més tard seria alcalde de Sant Cebrià de Rosselló, Jean Olivó. Tots tres (Manuel Valls de Gomis, Jaume Cornudella i Jean Olivó) formaran part més tard de la Xarxa Maurice I que, formada l’1 de febrer de 1943, s’especialitzà en l’evasió de militars, oficials i aviadors abatuts en territori francès, i que n’arribarà a passar entre 600 i 800. Una vegada evadits, via Barcelona i Lisboa o Gibraltar, aquests militars es podien reincorporar als fronts de guerra.

Mitjan any 1940. Arran de les gestions fetes per un membre del’“Organització”, Josep Munté i Enric Pagès s’entrevistaren finalment amb membres del Consolat britànic a Barcelona. Les trobades no arribaren a bon port, ja que els independentistes demanaren garanties formals que en acabar la Segona Guerra Mundial la personalitat de Catalunya fos reconeguda en la mesa de pau. Els interlocutors britànics només estaven autoritzats a donar contraprestacions econòmiques, motiu pels quals hi havia importants estira-i-arronsa entre les dues parts. Un any més tard, veient els britànics que podien perdre els serveis dels catalans, els adreçaren a Roman Koparsky, ciutadà polonès, amb qui arribaren a una entesa en admetre les demandes dels catalans. D’aquesta manera, cinc membres de l’FNC començaren a recollir informació sobre instal·lacions de combustible, xarxes viàries i casernes a Catalunya i el País Basc.

 

Els primers dies de 1942 serien detinguts Koparsky i els membres de l’FNC Enric Pagès i Montagut, Dionís Munté i Rodríguez, Josep Munté i Rodríguez, Abelard Pujol de la Huerta i Josep Guerrero de la Iglesia. En un consell de guerra sumaríssim celebrat el 29 de gener de 1944 se’ls acusava d’estar integrats en una organització anomenada “Estación de bases e intercambio de información”, que funcionava per a un país no bel·ligerant. A més a més, l’objectiu de l’organització era, segons la sentència judicial, l’evacuació il·legal de determinats súbdits estrangers i el subministrament d’informació (plànols, informes militars, etc.) susceptible d’ésser utilitzats en el conflicte bèl·lic en curs.

Finalment, Pagès fou condemnat a 6 mesos i un dia de presidi menor com a autor de delicte d’espionatge, a l’igual que Koparsky, i Josep Munté, Pujol de la Huerta i Guerrero de la Iglesia, a sis anys de presidi menor.

 

1942. La contraofensiva soviètica i l’entrada dels EUA a la Segona Guerra Mundial van fer que a poc a poc s’anés escampant el clima de fe en el triomf dels aliats. Per aquest motiu, Joan Cornudella suggerí, i s’aprovà, que l’“Organització” passés a anomenar-se Front Nacional de Catalunya.

El consell executiu serà format per Joan Cornudella,president; Manuel Cruells, secretari d’organització i propaganda; Jaume Martínez Vendrell, secretari militar, i Lluís Serres, Ramon Arrufat, Domènec Ramon i Pere Narbona, vocals.

La reorganització de la secretaria militar només es podia fer clandestinament, i per això va esdevenir una secció autònoma dins l’organització.

Per aquest motiu es crea una organització patriòtica, però amb un grau de disciplina i d’obediència superior a qualsevol altra. Cardona, Pey i Carbonell van redactar la declaració de principis i estatut, i la direcció va quedar així: Jaume Martínez Vendrell,cap militar; Manuel Cruells, cap polític; Santiago Pey, cap de seccions d’operacions; Baltasar Toll, Informació; Pere Carbonell: Servei.

L’estiu de 1942 s’imprimiren mil exemplars d’un manifest redactat per Manuel Cruells, que fou la carta de presentació de l’FNC.

El mes d’octubre, arran del segon aniversari de l’assassinat del president Companys, es feu un manifest d’ampla difusió, amb set mil exemplars editats i distribuïts.

 

1943. A través de Josep Maria Batista i Roca, Carles Pi i Sunyer coneix un militant de l’FNC, Jaume Ribas, que s’havia incorporat als serveis britànics a Barcelona a partir de 1942 fins al març de 1944. El març de 1943 s’escapolí des de l’aeròdrom de Madrid. Lipstick, que era el seu nom en clau, passava informació sobre la producció, la indústria i la ciència de l’Estat espanyol, la relació amb elements catalanistes, i el gran interès que tenia a tirar endavant el moviment independentista, més que les feines específiques que se l’hi havien assignat, va provocar que els seus superiors de l’Intelligence Service tallessin tots els contactes que mantenien amb ell.

 

El 7 de març d’aquest any mor Daniel Cardona al seu mas de Sant Just Desvern. Al cap de pocs dies,Vilà i Font ja havien sortit de la presó: no van poder-los imputar res, només depuració de guerra. Ben ràpid van tornar a contactar amb els seus antics companys de lluita.

Un cop derrotades les tropes feixistes a l’Àfrica, els aliats volien fer un desembarcament, preveien que seria a Itàlia, a l’Estat espanyol o a l’Estat francès. Jaume Martínez Vendrell adverteix d’aquest fet els seus col·laboradors Humbert Pardellans, Gregori Font, Joan Grau, Santiago Pey i Baltasar Toll, que van portar a terme un tasca d’espionatge extraordinària.

 

A través de l’informe que Font va obtenir només donant conversa als soldats que custodiaven les centraletes, Pardellans passant la informació sobre dels plànols i el redactat militar de Grau i Pey, en sortí un informe complet i veraç, que ràpidament arribà a mans aliades.

 

A l’acabament de l’estiu de 1943, Antoni Andreu Abelló s’havia fet notar massa a Perpinyà, i es decidí que tornés a l’interior. Just al cap de pocs dies d’entrar a Catalunya, va tenir lloc una gran caiguda de militants de l’FNC, arran de la publicació del manifest “Primeres paraules de Carles Pi Sunyer”. Arran d’aquesta publicació, l’FNC, va donar-se a conèixer entre els separatistes exiliats a Amèrica, que immediatament dipositaren en ells les esperances.

 

Els milers d’exemplars d’aquest manifest, repartits en massa a l’interior, van provocar que la policia espanyola detingués una setantena de militants de l’FNC, acusats de “delito de espionaje y actividades subversivas”.

Tots van passar per la prefectura de policia de la Via Laietana. Alguns sortiren al cap de pocs dies, però la majoria van romandre entre tres i cinc setmanes als calabossos i passaren després per depuració. Els restants, 49 processats, van ingressar a la Model.

Entre els detinguts hi havia Joan Cornudella i Barberà, Climent López i Ciruela, Gregori Font i Cativiela, Alfred Alcàcer i Joanar, Octavi Viladrosa i Josa, Joan Bachs i Cortina, Joan Saña i Magriñà, Salvador Domedel i Arbó, Pere Carbonell i Fita, Francesc Giralt i Aspiach, Josep Beltri i Montserrat, Francesc Espriu i Puigdengolas, Angel Castillo i López, Miquel Àvila i Escarrer, Francesc Àvila i Escarrer, Antoni Llapí i Blesa, Josep Tomàs i Beltran, Iridi Casanovas i Roigé, Joan Figueras i Ribas, Esteve Busquets i Gili, Marià López i Pagès, Pierre Deuffort, Eduard Castelltort i Rovira, Helena Picón i Garcia, Josep Casadevall i Morell, Manuel Cruells i Pifarré, Vicenç Barriendos i Cirac, Amadeu Bonet i Blancos, Enric Forcada i Flaquer, Lluís Serres i Descarrega, Aleix Aleu i Llaurador, Camil Piñón i Oriola, Emili Francès i Manero, Nicolau Gauset i Petit, Antoni Cuenca i Blanco, Ferran Verni i Calatayud, Encarnació Cirera i Viu, Josep Planchart i Martori, Antoni Jaume i Padró, Ricard Manau i Gràfols, Joan Berenguer i Ballvé, Vicenç Pla i Pérez, Mateu Verdiel i Vidal, Xavier Estellés i Nicola, Marià Pagès i Reventós, Josep Bonet i Luque, Martí Torrent i Blanchart, Enric Balaguer i Jordà, Ramon Rocher i Garriga, Encarnació Cirera i Viu i Francesc Espriu i Puigdengolas

 

Arran de tot el seguit de detencions es va reestructurar tot l’FNC a partir d’Antoni Andreu Abelló, Jaume Martínez Vendrell, Ramon Arrufat i Pere Narbona Bartra. Andreu assumiria el rol de Joan Cornudella i Martínez el de Manuel Cruells, o sigui, organització i propaganda.

En la més estricta clandestinitat, a través de Joan Grau contacten amb Santiago Pey, i aquest amb Toll. Mentrestant, a l’Estat francès, Octavi Viladrosa i Josep Vives seguien fent les seves rutes de frontera, mentre Manuel Viusà era situat a Terrassa i Jordi Cardona i Antoni Malaret mantenien la flama al Baix Llobregat.

Per Reis, Jaume Cornudella s’havia desplaçat de Perpinyà cap a l’interior, per tal d’ajudar a la reorganització.

El nou Consell executiu va ser format per Ramon Arrufat, Pere Narbona, Domènec Ramon, Jaume Cornudella, Antoni Andreu i Jaume Martínez.

I els contactes establerts per cadascun d’ells eren:

A partir de Antoni Andreu i Abelló, es tenia el contacte amb Josep Maria de Sagarra, Antoni Ribera, Josep Palau i Fabre, Joan Triadú, i en Mur (dirigent d’Estat Català de Lleida).

Per part de Jaume Martínez Vendrell, s’accedia a en Santiago Pey (Secció Militar), Jordi Carbonell, Edmon Vallès, Pau Verrié, Josep Benet, Joan i Josep Maria Ainaud i de Lasarte, Baltasar Toll (que era infiltrat en els serveis d’informació espanyols), Àngel Soler, Toll (delegat de l’FNC al Vallès Oriental), Viusà (delegat de l’FNC al Vallès Occidental), Octavi Viladrosa (Secció Militar), Manuel Caballeria (expolicia de la Generalitat), Sixte Blanco, Esteve Albert (delegat de l’FNC al Maresme), Antoni Valls (Secció Militar i delegat a Igualada), Jordi Cardona (delegat de l’FNC al Baix Llobregat), que al seu torn coordinava Salvador Vilalta(Secció Militar) del Solsonès, Planells i Soto de l’Hospitalet de Llobregat, Jaume Martorell (relacionat amb la Unió Catalanista), Dolors Buron (delegada de l’FNC a l’Horta-Guinardó), Serranoves (enllaç amb la delegació de Vilanova), Josep Vives (passos de frontera) i Montserrat Bernades (domicilis d’emergència).

Jaume Cornudella contactava amb Joan Vilalta (delegació de Lleida de l’FNC), Gabriel Xammar (delegat de l’FNC a l’Alt Camp), Pedrol (enllaç amb Tarragona), Massana(delegat de l’FNC a Manresa), Carles Soler (alliberat, i que s’encarregava de la ruta de Perpinyà, amb delegació de l’FNC a Ripoll i Sant Joan de les Abadesses).

 

Domènec Ramon: Des del seu despatx de gestor administratiu, situat al carrer de Sant Antoni Abat, tocant a la ronda de Sant Pau, de Barcelona, era el punt d’enllaç entre les delegacions del Clot, Sant Martí, el Poblenou i Sants.

 

Pere Narbona: També cedia el seu despatx situat a la Gran Via de les Corts Catalanes, no gaire lluny de la plaça d’Espanya, per fer-hi reunions i contactar amb tota mena de gent que volia col·laborar. Tenia connexió directa amb la delegació de l’FNC de la Sagrera - Sant Andreu.

 

Ramon Arrufat: La seva granja del carrer dels Tallers va servir com a lloc de reunions i de contacte per als joves de l’última fornada.

 

Jaume Martínez Vendrell va contactar amb Manuel Viusà, per tal de recuperar la impremta (una ciclostil americana ) que els Viusà-Galí tenien al carrer dels Correus Vells de Barcelona. Per tal d’aconseguir diners per a l’organització, van acordar de fer uns segells de cotització, per valor d’1,5 i 25 pessetes.

1944. El mes d’abril, els aliats d’aquell any trenquen l’última línia de resistència dels feixistes italoalemanys al nord d’Àfrica. El juny s’ha fet amb èxit el desembarcament de Normandia. L’FNC era la força més important de resistència al franquisme a Catalunya; era evident que aquestes circumstàncies favorables podrien fer créixer ràpidament el nombre de militants i d’accions a fer. Joan Grau, que era cunyat de Santiago Pey i Gregori Font, que han estat més d’una vegada parella d’accions, contacten amb Ferran Marull, Manuel Fontich i Joan Ferrer. La primera reunió d’aquests joves seria al carrer de la Riera Alta de Barcelona, en una trobada que va servir perquè el grup d’acció es comencés a estendre per la Universitat i entre membres del Centre Excursionista de Catalunya.

El mes de setembre d’aquest any, mitjançant un membre de NS! que treballava de transportista a l’empresa Juntes Cabré, la màquina d’imprimir amagada a Vallcarcava ser traspassada a una casa de planta baixa, residència d’un expolicia de la Generalitat, entre Sant Adrià de Besòs i Badalona. Al cap de pocs dies, ja funcionava a tot rendiment i per decisió de Jaume Cornudella i Jaume Martínez es van editar 40.000 adhesius i 20.000 fulls volants de l’FNC.

Pocs mesos després, els aliats desembarcaven a la Costa Blava. Ja era previst que quan la França mediterrània fos lliure s’obriria una delegació de l’FNC a Perpinyà i que la persona idònia per a aquesta feina seria Jaume Cornudella.

En una reunió al pis de la Riera Alta, Jaume Martínez explica als joves integrants de l’FNC la necessitat de l’organització militar, ja que per les armes Catalunya havia estat envaïda i subjugada, i només amb una lluita armada triomfant podria recobrar i conservar la seva plena llibertat. Al cap de pocs dies, Martínez prenia jurament a Joan Grau i a algun element més de l’organització.

Es comença a treballar en una acció que consistiria a penjar una gran bandera catalana al cable del telefèric del port de Barcelona. En pocs dies, de 40 metres de bandera espanyola, en sortiria una de catalana de 8 metres de llarg per 3,6 d’ample, Jaume Martínez construiria el mecanisme d’arrossegament. I mitjançant una plantilla de cera es va fer una clau per obrir la porta de la torre del port que es volia escalar per tal de penjar-la.

10/11 de setembre de 1944. La nit del 10 a l’11 de setembre, Jaume Cornudella, Carles Soler i Jaume Martínez,proveïts d’armes,esperen en un bar que quedava a la parada final del tramvia de la Barceloneta. Unes persones vestides de pescadors, equipats amb unes bosses on portaven la gran bandera catalana que dies enrere havien cosit, la clau falsa per obrir la porta de la torre del port i els estris per arrossegar la bandera pels cables del telefèric,van entrar directes a la torre de Sant Sebastià i la van escalar. Joan Grau, Joan Josep Ferrer i Ferran Marull eren els voluntaris triats per a aquesta acció.

 

Acabada l’acció amb èxit, aquella nit tots els integrants de grup d’acció,i també els de protecció, van dormir fora de casa. I durant aquella nit també es va distribuir la propaganda impresa arreu de les comarques on hi havia presència de l’FNC.

 

11 de setembre de 1944. Al matí, molts ulls i mirades es van fixaren la bandera penjada al cable del telefèric del port de Barcelona. Aquell dia eren moltes les llàgrimes que maldaven per sortir. Un diari falangista en va manipular la fotografia i va convertir la quadribarrada en estelada.

 

Es continuen captant nous militants per a l’organització. Per tal de fer funcionar una impremta més, se’n munta una a casa de Joan Ferrer. I perquè la ciclostil no s’aturi, s’hi fa treballar Manuel Caballeria, que feia de maquinista en una empresa d’impressió, i s’hi van sumar Francesc Serranoves i Josep Serra Estruch, aquest darrer provinent de la FNEC.

 

Aquest grup d’impremta, sobretot amb la celeritat amb què treballen Serra i Caballeria, farà una feina esgotadora, i els pamflets es distribuiran arreu, fins i tot des de dalt del monument a Colom, el pati i la façana de la Universitat i altres llocs emblemàtics.

1945. A l’exterior, concretament a Mèxic, s’havia creat el Comitè d’Ajut als Combatents de l’FNC, que en el seu primer acte públic el gener de 1945va rebre donatius d’industrials catalans i d’alguns particulars d’aquell país americà. La política engegada pel Consell Nacional Català de Londres, que tenia el suport de l’FNC i de les Comunitats Catalanes d’Amèrica, era, però, contínuament posada en dubte pel sector constitucionalista d’ERC, el POUM, la CNT, el PSUC,mentre que la Generalitat radicada a l’Estat francès, causa de l’ocupació nazi, es trobava incomunicada i impossibilitada per actuar.

Amb molta habilitat, però, Josep Tarradellas retornà a París des de Suïssa després de l’alliberament de la ciutat per part dels aliats, i aprofità la impossibilitat de Carles Pi i Sunyer de traslladar-se a l’Estat francès per convèncer la majoria de forces catalanes que l’única manera de derrocar Franco era reivindicant el restabliment de la Constitució republicana i dels estatuts d’autonomia. Amb aquests objectius naixia a París, el 6 de gener de 1945, la Solidaritat Catalana amb aquests objectius, tot i l’oposició del Consell Nacional Català de Londres i dels joves d’ERC i de l’FNC, que finalment acabà adherint-s’hi.

Jaume Cornudella s’ha instal·lat a Perpinyà, on obre la delegació a l’exterior de l’FNC. Gràcies a la col·laboració que havia mantingut amb la Resistència francesa, hi havia certes facilitats de part de les autoritats locals.

L’alliberament de França, juntament amb la por que els maquis travessin la frontera, convertirà aquesta zona transfronterera en front de guerra per part de les autoritats espanyoles.

Jaume Martínez, per anar a visitar Jaume Cornudella a Perpinyà, ho farà seguint la ruta Ripoll, Ribes de Freser, Puigcerdà, Enveig i la Tor de Querol, on va directe a la caserna de la Gendarmeria i demana que telefonin a la prefectura de Perpinyà. Al cap de mitja hora apareix un amic de Jaume Cornudella a recollir-lo. El conductor el portarà al carrer de les Fàbriques d’en Nabot, de Perpinyà, on s’ubica la delegació de l’FNC.

La trobada de Martínez Vendrell serà amb Jaume Cornudella, Manuel Valls de Gomis i Joan Lairet. Tots veien clar que si no s’arribava a provocar una situació de lluita armada a Catalunya o a la resta de l’Estat, el franquisme trampejaria la situació. La península quedava dins la zona d’influència occidental, les potències de la qual no volien ni sentir parlar de resistència comunista o anarquista.

L’endemà, Jaume Martínez va tenir una segona trobada, en aquest cas amb Antoni Rovira Virgili, president del Parlament de Catalunya a l’exili. Es van escoltar mútuament, però no van arribar a cap acord, sobretot per l’enfocament de com portar a terme la lluita. Martínez considerava que el Govern a l’exili d’un país ocupat militarment s’hauria de preocupar d’una manera primordial de potenciar i dirigir la lluita armada contra l’ocupant,mentre que Rovira veia clar que hi havia moltes activitats per dur a terme per part del Govern català sense entrar en un procés de violència.

Mentre Jaume Martínez és a Perpinyà, Baltasar Toll és detingut. Al replà de sobre de la seva residència,al número 28 del carrer de Villarroel, hi viu la seva xicota, mentre que a l’escala esquerra hi viu Manuel Caballeria, i el bar Marruixa de l’altre costat de carrer era un centre de contactes i de trobada de gent de l’FNC.

Abans de retornar Jaume Martínez Vendrell cap a l’interior, Jaume Cornudella li ensenya una habitació plena d’armes que esperaven el moment de ser traslladades a l’interior.

Atesa la situació que es viu a dins del país i a tot Europa, s’aprova d’editar un periòdic amb el títol “Per Catalunya!” i el subtítol“Al servei del Front Nacional”. Es tractava de buscar articles per publicar. El que estava lligat era que tots els dibuixos els faria Gertrudis Galí gravats sobre zinc, i Manuel Viusà s’encarregaria de fer-ne els gravats. Per poder editar aquest butlletí s’adquireix una màquina tipogràfica Boston que imprimeix en quartilla i, dit i fet, en pocs dies s’entregava el gravat de la portada del “Per Catalunya!” i per Sant Jordi se’n tirarien cinc mil exemplars de vuit pàgines.

 

La línia editorial era clara:“Volem ser l’expressió de la Catalunya combatent i poder omplir, fins on es pugui, la voluntat, el buit que hi ha d’expressió i d’informació reflexadora de la nostra actitud...”

 

I el seu contingut reflectia els punts de vista de l’independentisme sobre la qüestió social, el punt de vista de la premsa internacional i de l’exili, remembrances de figures com Macià i Companys, vides dels principals líders del nacionalisme radical català. Gent diversa hi ajudava retallant articles de diaris de Burgos amb insults contra els catalans, revistes clericals lloant els “miracles” de Franco, fent llistes de feixistes que calia tenir en compte quan s’acabés la repressió al poble català i de moltes altres maneres. En les seves pàgines es destaca la informació del corresponsal a Washington del diari novaiorquès The Herald Tribune, on es podien llegir proves de l’estreta unió entre Franco, Hitler i Mussolini. D’aquestes proves es desprenia que l’Estat espanyol no va intervenir en la Segona Guerra Mundial a causa de la pressió econòmica dels aliats i de la fatiga del país i de l’exèrcit deguda a la Guerra Civil.

 

Manuel Viusà va preparar també unes grans trepes per fer servir de plantilla per pintar parets, on apareixia un Sant Jordi matant el drac, i va proveir Martínez d’uns grans pots de pintura.

23 d’abril de 1945. A les sis de la tarda d’aquell diumenge, al xamfrà dels carrers de Còrsega i Sardenya, Jaume Martínez Vendrell, Manuel Caballeria, Octavi Viladrosa i Carles Soler,convenientment armats, constitueixen l’escamot de protecció i son una hora abans a lloc.

Joan Josep Ferrer, juntament amb dos col·laboradors, a més de Joan Grau, Josep Serra, Manuel Fontich i d’altres, onze en total, entrarien a la Sagrada Família i hi restarien amagats. Josep Oriol Palà, Joan Josep Ferrer i Joan Espinet, penjarien la bandera catalana a dalt d’una de les torres. Per tal de posar més dificultats a les autoritats, van serrar les escales de ferro del capdamunt de la torre, perquè no s’hi pogués accedir.

Grau i Fontich han marxat ràpidament dels volts de la Sagrada Família i s’han dirigit al pis del carrer de la Riera Alta per canviar-se de roba i repetir l’operació de la bandera penjada al port de Barcelona.

 

Tal com va passar la darrera vegada, dos homes vestits de pescadors prenen el camí de l’escullera per la voravia entre la torre de Sant Sebastià i la caseta de la guàrdia civil.

Mentre Caballeria i Viladrosa vigilen, a les onze de la nit Grau i Fontich surten de la torre. Tot bé.

 

En aquesta ocasió, per tal que la bandera no fos treta fàcilment, van posar,al costat del nou mecanisme que havien ideat i degudament subjectat, un revòlver amb el gallet fixat, amb sis bales de plom al tambor, de manera que vist des de davant semblava que estava carregat. A més,es van encendre tres metxes per tal que la bandera arribés al lloc previst, on tindria més visibilitat. Enmig de la foscor, els militants veuen com un petit espurneig es desplaça pel cable del telefèric i com finalment la bandera es desplega. Tot havia funcionat amb precisió i seguretat.

Els números del“Per Catalunya!”van ser distribuïts en tres punts diferents: la granja de Ramon Arrufat al carrer dels Tallers, la gestoria de Domènec Ramon i el despatx de la immobiliària de qual era soci Pere Narbona, a més de diferents punts del Baix Llobregat, el Maresme, el Vallès Occidental i Lleida. Les trepes es van fer servir per a estampar les pintades a Gràcia, el Poblenou i Sants.

Aquella nit s’havia demostrat que calien accions més energètiques i espectaculars. El moviment que havien engegat només progressaria si es veia que els resistents eren la llavor dels qui el franquisme havia donat com a vençuts. De Gaulle i la Resistència francesa enfront dels nazis eren el seu exemple a seguir.

El mateix dia, lluny de Catalunya, el membre de l’FNC que actuava com a representant del Consell Nacional de Catalunya amb seu a Londres signava l’apel·lació a les Nacions Unides anomenada “The Case of Catalonia”, data d’aquell mateix dia i presentada a la seu de l’entitat a San Francisco, als Estats Units.

El document, doncs, ha estat presentat a l’ONU amb la signatura d’un tal “X” i entre parèntesis s’especifica que és “un membre del moviment clandestí Front Nacional de Catalunya”, òbviament localitzat a Catalunya.

Per la seva banda,a Londres, el Foreign Office té ressò del fort impacte que tingué en la població la col·locació d’una bandera catalana al port barceloní. Datada el 19 d’octubre de 1944, una carta del cònsol general de Sa Majestat a Barcelona diu primerament que “The Catalan movement is considered to be reaching proportions dangerous to the Falange” (es considera que el moviment català esta assolint proporcions perilloses per a la Falange). Més endavant, concreta encara més i diu que en opinió, “the FNC has now become organised with no lack of capital or volunteers and that [...] may soon a source of real trouble fort he Falange Party in Catalonia" (el FNC s’ha organitzat i no li manca ni capital ni voluntaris i aviat pot representar un problema real per al partit de la Falange a Catalunya). La carta és acompanyada d’una col·lecció d’octavetes i pamflets, probablement arreplegats pels carrers. Més enllà de l’exactitud que el servei diplomàtic britànic tenia de la situació econòmica o humana de l’FNC, el fet és que la impressió que feia l’organització era la de tenir un fort arrelament en la societat catalana.

2 de maig de 1945. Berlín ha capitulat Berlín i a l’interior les ganes d’actuar augmenten.

Des dels inicis, que només integraven el FNC gent provinent de NS!, EC i FNEC, s’hi havien anat sumant oficials de l’exèrcit de la República, els elements més dinàmics d’ERC, francmaçons, molts dels expolicies de la Generalitat, alguns elements de la CNT, universitaris, excursionistes i uns incipients escoltes.

Cada quinze dies es publicav a un número de“Per Catalunya!”, mentre que el grup del Maresme editava “Horitzons”, publicació adherida a l’FNC, i a Perpinyà “Opinions”, portaveu de l’FNC.

La victòria aliada va servir per a decantar els processos sumaríssims. Així, la sentència del consell de guerra a Baltasar Toll s’havia transformat en una condemna de sis anys i un dia.

Mentrestant, a l’estiu d’aquell any, es plantejaven dues possibles accions a fer per part de la Secció Militar: desplegar una gran bandera catalana en un assenyalat partit de futbol i llegir una proclama de l’FNC a Ràdio Barcelona, l’emissora amb més audiència, durant l’emissió del “mensaje de fin de año del Caudillo a los españoles”.

 

11 de setembre de 1945. Membres de l’FNC reparteixen octavetes en les quals s’honoren els herois del 1714 i es posen a la picota Felip V i el dictador Franco. Un grup de militants fan el repartiment entre la ronda de Sant Antoni en direcció al carrer de Villarroel i d’Urgell , i acaben llançant els darrer fulls dins un tramvia que passava per allà. Dalt del tramvia, un parell de policies uniformats se n’adonen i avisen un cotxe patrulla que intercepta els activistes a l’encreuament de Marià Cubí amb la Via Augusta. Ferrer, Grau i Fontich treuen les seves armes i comencen a disparar contra el vehicle. S’inicia així un tiroteig del qual Joan Grau surt ferit. Aleshores els tres militants baixen fins a la riera de Sant Miquel, de Gràcia, on deixen enrere Grau, d’acord amb ell mateix, i poden esquivar els policies. Al cap de pocs segons, Grau cau a terra inconscient mentre veu com un dels policies buida el seu carregador al pit de Josep Corbella, que no formava part de l’escamot i que anava amb els braços enlaire. L’FNC va indagar i, sabent de les conviccions catalanistes de la persona a qui havien tirotejat, va reivindicar com a propi el mort fet per la policia espanyola.

A primers de novembre de 1945 es va intentar penjar una bandera quadribarrada al Palau de la Música Catalana. Un mecanisme la va començar a desplegar, però, per un error mecànic, només se’n va veure una part.

Finals de 1945. Gregori Font ha sortit de la presó Model, així com la resta de detinguts del 1943, excepte Joan Cornudella. El primer que farà serà buscar Jaume Martínez Vendrell per posar-se a les seves ordres.

Tot i que en Grau continuava detingut, totes les informacions que havia subministrat eren de molt bona qualitat, no hi faltava cap detall. Tant sí com no, volen acabar el projecte per fer sentir la veu de l’FNC a través de l’antena de Ràdio Barcelona la nit del31 de desembre. L’antena per on s’emetia estava localitzada, al Tibidabo, i també els cables que hi pujaven i que caldria manipular.

El missatge ja estava acordat:

“Catalans, us parla el Front Nacional de Catalunya. Aquest any que comença ha de ser l’últim que passem sota dominació franquista. A tot el món ja ha triomfat la democràcia, i el règim feixista que ens oprimeix no trobarà cap mena de suport.

Cal, però, que entre tots li donem l’empenta definitiva que el farà caure. Formeu grups antifeixistes pertot arreu, als pobles, als barris, a les fàbriques, als tallers... i mireu d’enllaçar amb el Front Nacional de Catalunya.

Catalans, per la llibertat dels milers d’homes que encara són a les presons, per la llibertat de totes les persones, i de tots els pobles del món. Visca Catalunya lliure! Visca el Front Nacional de Catalunya!”

L’últim funicular per pujar al Tibidabo sortia a les onze de la nit; amb tres quarts d’estar al cim tenien temps suficient per preparar-ho tot. Ferrer, Serra, Font, Viladrosa i Martínez van ser els triats per portar a terme fer aquesta acció. El que no havien previst era que,en ser horari d’hivern, l’últim funicular sortia més d’hora i haurien de pujar la muntanya a peu, de manera que no podrien arribar al Tibidabo a l’hora convinguda. Font, Ferrer i Serra queden xops i esgotats, ja que segueixen el lateral de la muntanya sota una forta pluja i unes temperatures molt baixes. Quan finalment arriben a l’antena, són les dotze de la nit i per la ràdio se sent l’“himno nacional”: el dictador ja havia fet la seva arenga de cap d’any.

1946. El 6 de gener es penja una altra gran bandera a la façana de la Universitat de Barcelona.

El 9 de febrer, “Dia del Estudiante Caído”,es va col·locar un petard a la capella de la Universitat i al cap d’alguns dies es va pintar “Visca Catalunya” al Pati de Lletres de la Universitat, tot trencant els retrats de Franco i José Antonio.

A la segona quinzena de febrer es va penjar una nova bandera a la façana de la Universitat.

El 5 de març, a dos quarts d’una del migdia, van fer esclatar un petard a la plaça de la Universitat cantonada amb Aribau i en desplegar-se una bandera va caure una pluja de fulls signats per l’FNC.

 

A començament d’aquest mateix any,un tal Cèsar (nom suposat), enviat per Jaume Cornudella, l’únic membre de la Secció Militar que restava a Perpinyà, explica com s’ho han fet per acumular bastant material de la resistència: calia baixar-ho sense fer servir les vies d’enllaç normals per no causar problemes a ningú. Aquest era l’últim pas que faltava, confiant plenament que la derrota de l’Eix significaria l’esfondrament de Franco, per això era important hostilitzar el règim i una vegada ajudats els aliats entrar el material que convenientment s’havia desviat de la Resistència per fer pujar el volum de les accions, atacant casernes de Guàrdia Civil i tallant carreteres.

Els membres de l’FNC que havien col·laborat amb els serveis dels aliats i amb els governs francès, britànic, polonès (el Govern polonès a l’exili va reconèixer el dret de Catalunya a la secessió i va donar per vàlida la seva lluita en l’àmbit internacional) i nord-americà durant la Segona Guerra Mundial, van ser reconeguts i guardonats per aquests governs amb medalles i certificats: Manuel Valls de Gomis, Jaume Cornudella i Olivé(en el seu cas li va reportar la màxima medalla de la resistència francesa i del Deuxième Bureau), Enric Tarradellas, Joan Faneca, Joan Lairet i Pons, entre d’altres, van rebre aquesta mena de condecoracions.

Gràcies als serveis prestats per aquests resistents a l’alliberament de França dels nazis, la Gendarmeria de Perpinyà acostumava a mirar cap a una altra banda, i eren permissius quan veien que aquest grup feia algun moviment.

En aquella ocasió,en Cèsar havia baixat mitja dotzena de pastilles d’explosiu i una capsa de fulminants. A partir de llavors el material es va anar introduint i es col·locava en uns dipòsits a la muntanya. Set metralladores del nou especial, una vintena de metralletes del calibre 45, una dotzena de pistoles, molta munició, pastilles d’explosiu, fulminants i rotlles de metxa formaven l’arsenal que es volia portar cap a l’interior i que romania a Perpinyà.

El material de Perpinyà es va amagar a prop de la frontera a la Cerdanya. Al cap d’uns mesos, Cèsar, Jordi Cardona i la seva dona Maria Pera, Salvador Vilalta, Ferrer, Serra, Caballeria i Martínez entraren tot l’armament i les municions esquiant i transportant cadascun d’ells un pes de vint-i-cinc quilos fins a Núria. I, en diferents torns, cremallera avall, va anar cap a Ribes. Una vegada deixat enrere Ripoll, la tensió i els nervis dels dos dies que durà el trasllat es van convertir en optimisme i eufòria: finalment les armes arribaven a Barcelona, greixades, netes i a punt per fer servir.

Pocs dies després, un primer grup de voluntaris agafa un tren a la plaça de Catalunya, van cap al Peu del Funicular i a mitja hora de camí ja es troben al lloc adequat. A l’esquerra tenen Sant Pere Màrtir, a la dreta Santa Creu d’Olorda, a darrere el turó que havien triat, i a davant tot el pla del Llobregat. Treuen les metralladores i les pistoles que portaven dins de les motxilles d’excursionistes, disparen i proven. Seguidament les armes són desmuntades i novament col·locades dins de les motxilles, i de tornada van seguir un camí de carro cap a Sant Just Desvern i van retornar a Barcelona. Ja havien fet les primeres pràctiques d’armament.

Mentrestant, Joan Cornudella ha sortit de la presó, Manuel Viusà,tant sí com no, es vol integrar a la Secció Militar i Joan Sardà i Octavi Viladrosa només volien treballar per a l’organització. Si calia passar a l’acció a un grau superior,era necessari un bon xofer, i aquest seria Emili Boté.

Durant la Segona Guerra Mundial algun diner havia arribat de part dels aliats, però la font real d’ingressos eren els donatius i les cotitzacions. Hi havia la idea clara de recórrer als cops econòmics i a la falsificació de bitllets.

Per aquelles dates ja es calculava que s’havien repartit més de tres mil carnets de pertinença a l’FNC.

Març de 1946. La secció militar de l’FNC col·loca un artefacte explosiu al monument franquista a la Victòria (cruïlla del passeig de Gràcia amb la Diagonal), i així ho reivindicava el periòdic Opinions, editat a Perpinyà:

“La Joventut del Front Nacional de Catalunya, aquests patriotes que durant més de cinc anys venen hostilitzant les forces de salvaguardar i mantenir l’ordre i la situació franquistes, no deixa moment ni ocasió per tal de recordar a aquestes forces i a totes les autoritats de Franco que Catalunya és un país ocupat per l’enemic contra la voluntat infrangible i decidida del poble català de deslliurar-se del jou secular que el té esclavitzat...”

També Manuel Valls de Gomis i Jaume Cornudella feien funcionar des de Perpinyà una emissora d’ona curta que emetia cada dia de les nou a dos quarts de deu del vespre.

A principi d’abril,Viusà havia propiciat la trobada amb l’industrial de Terrassa Pau Farnés, que volia col·laborar amb ajuda econòmica a les activitats de l’FNC, de la mateixa manera que ho feien altres empresaris gràcies als quals, contactant amb el matrimoni Galí-Viusà a través d’encàrrecs artístics que els feien, el FNC rebia aportacions per tirar endavant les seves tasques.

L’entrada de recursos era importantíssima, ja que dels qui formaven part de l’estructura d’acció de l’FNC, tres eren mantinguts per les seves famílies, dos treballaven en feines que no sempre els permetien estar disponibles, i la resta (Ferrer, Serra, Caballeria, Viladrosa, Sardà, Marull, Fontich i Martínez) vivien com podien.

18 d’abril de 1946. A Dosrius, a casa d’Esteve Albert, se celebra la Primera Conferència nacional de l’FNC.

Des de l’estació de França, havien sortit tres grups. Cadascun havia arribat a una estació diferent: Cardedeu, Llinars i Mataró serien les triades. Uns altres grups,amb autobús, havien sortit de l’Arc del Triomf i de la plaça d’Urquinaona.

Sota la protecció de la Secció Militar de l’FNC, aquesta trobada va representar la reunió política de més envergadura dels primers set anys de franquisme a Catalunya.

 

S’hi va tractar, a més d’altres temes, la possibilitat d’engegar una operació per falsificar bitllets de cent pessetes i fer-los circular, ja que es tenien a punt els mitjans tècnics aportats per Manuel Viusà. Amb l’excusa de voler fer unes edicions de bibliòfil, Viusà havia aconseguit un paper molt semblant al dels bitllets, i aviat començaria a treballar amb les marques d’aigua i donar-los el tacte adequat.

 

Un altre projecte era el d’atemptar contra Franco en una de les seves visites a Barcelona. Per acomplir aquest últim objectiu, s’havia previst col·locar càrregues explosives en uns indrets determinats, ja que el dictador seguia sempre una ruta preestablerta que la Secció Militar havia estudiat minuciosament.

 

Martínez, Viusà, Marull i Fontich van prendre part en les deliberacions, mentre que vuit altres membres de la Secció Militar van formar el grup de protecció de la conferència.

 

Per aconseguir eficàcia en les accions que es projectaven, es va veure clara la necessitat de tenir domini sobre les armes que s’haurien de fer servir. Així,en un parell de localitzacions del Baix Llobregat,dos grups van portar a terme una formació sobre pistoles (característiques generals, desmuntar i muntar, bales, fiador)i també sobre metralletes (característiques, desmuntar i muntar, treta tret, ràfegues) i maneig de la dinamita (fulminants, percussors, metxes).

Per tal d’abatre el dictador Franco, tal com s’havia aprovat, s’anaren descartant llocs fent llargues caminades per tots els punts per on entrava quant venia a Barcelona. Finalment es situa un parell de localitzacions on es podria actuar contra ell, el més clar era el tram d’Esplugues fins a Collblanc, treien unes llambordes, i buidant la sorra es podria encabir-hi una càrrega explosiva, i activar-la a distància.

 

Mentrestant, Ferran Marull i Jaume Castells anaven feia temps darrere de posar un petard en el local del SEU (Sindicato Español Universitario) de Barcelona, on encara hi havia els retrats de Hitler i Mussolini al costat dels de Franco i José Antonio,i així ho van fer col·locant-hi vuit cartutxos de dinamita.

La mateixa parella va posar també una pastilla d’explosiu a la finestra del Govern Militar a Barcelona.

D’altra banda, Octavi Viladrosava fer esclatar una pastilla d’explosiu a la porta del local del SIM (Servicio Información Militar), situat al carrer Ample de Barcelona, darrere del Govern Militar.

8 de juny de 1946. Aquella nit, dos escamots de la Secció Militar es disposaven a penjar una bandera quadribarrada i una estelada de grans dimensions que s’havien de desplegar l’endemà a l’estadi de Montjuïc en ocasió de la final de la Copa del Generalísimo de futbol. En aquell partit hi havia d’haver el Delegado de Deportes, el general Moscardó i un parell de ministres del règim.

Quan eren a punt d’entrar al recinte duent al damunt el material per a l’acció, Emili Boté va ser detingut,mentre que Manuel Caballeria, es va poder amagar. D’aquesta manera, l’operació va quedar frustrada.

Arran d’aquesta detenció, un equip format per Jaume Martínez, Gregori Font, Joan Josep Ferrer, Jaume Castells, Joan Sardà i Octavi Viladrosa va buidar ràpidament el pis del carrer de Villarroel on guardaven tota mena de material.

13 de juny de 1946. Els germans Creix entren al pis on s’amagava Jaume Martínez Vendrell, cap de la Secció Militar, i és detingut. Se l’emporten cap a la prefectura de la Via Laietana, on immediatament comencen els interrogatoris i és torturat.

Al cap d’uns dies son intervingudes una colla d’armes i explosius, cau la impremta, i en total hi ha catorze detinguts: Octavi Viladrosa, Gregori Font, Emili Boté, Joan Josep Ferrer, Josep Serra, Jaume Martínez, de la Secció Militar; Pere Begué i Cigonyà, Jaume Castells i Linyola, Josep Oriol Domènech i Joan Franz i Adrover, de la Secció Universitària; i Mercè Oller i Prat, Antoni Romeu i Just, Ferran Valls i Mencion i Francesc Gonzàlez i Graells del grup del CEC.

Font i Viladrosa se’n van endur les armes i els explosius, mentre la resta de militants carregaven a les motxilles qualsevol cosa que els pogués involucrar.

Finalment, tot el material, inclosa la impremta,va anar a parar a casa de Josep Serra, al número 309 del carrer de Nàpols de Barcelona, que seria on a partir d’aquell moment s’imprimiria el “Per Catalunya!”.

L’adreça habitual de trobada era un pis franc al carrer de la Riera Alta, número 6, 4t.Aquesta caiguda va fer que la repressió franquista pogués seguir impunement sense que l’independentisme li fes front amb la mateixa contundència.

Tots foren torturats, però la policia s’acarnissà sobretot en Emili Boté, a qui van desfigurar totalment dels cops que li van donar. Per la seva banda,Joan Josep Ferrer i Grau,embogit per les tortures que va rebre, va intentar suïcidar-se tallant-se les venes, i a Ferran Valls i Mencion li fou aixecada tota la pell de l’esquena a cops de porres de goma.

Arran de les declaracions i escorcolls, la policia espanyola va trobar el material següent: a Alexandre Viladrosa, una pistola Colt i dues Astra amb munició, i també propaganda; a Gregori Font, una pistola Mauser, munició, 132 pastilles d’explosius i documentació, i a Jaume Martínez, tres subfusells, 26 cartutxos de dinamita, detonadors, metxa, 36 paquets d’explosiu plàstic i un revòlver del calibre 32.

A la presó, els detinguts es retrobarien amb Baltasar Toll i Joan Grau.

Arran d’aquesta caiguda, la Secció Militar va quedar molt tocada, ja que havien estat detinguts gairebé tots els homes de la cèl·lula d’acció. És per això que dins de l’FNC va guanyar terreny des de llavors el punt de vista polític.

Les condemnes van acabar essent les següents: Jaume Martínez, 20 anys; Joan Josep Ferrer i Emili Boté, 15 anys; Josep Serra, Josep Oriol Palà i Gregori Font, 6 anys; Jaume Castells i Alexandre Viladrosa, 3 anys; Pere Vegué i Antoni Romeu, 2 anys; Mercè Oller i Prat, 1 any; Josep Oriol Domènech, Ferran Valls i Francesc Gonzàlez, 6 mesos i un dia; Joan Iranzo i Adrover, 6 mesos i un dia de presó menor. Ferran Marull, Manuel Camps, Manuel Caballeria i Josep Oriol Palà foren declarats en rebel·lia.

De la Secció Militar, la policia no havia pogut detenir Manuel Viusà,Joan Sardà, Octavi Viladrosa, Manuel Caballeria, Ferran Marull i Manuel Fontich.

Fontich i Marull van continuar fent feina dins de la Secció Universitària. Per la seva banda, les fons de finançament quedaven intactes i Viusà podia tornar a posar en marxa la impremta.

 

A partir de la caiguda de la Secció Militar, la policia va començar a buscar sobretot Manuel Viusà, home clau de les finances del grup i editor del “Per Catalunya!”.

Viusà però, enlloc de rendir-se o de pensar a fugir, va participar activament en l’organització de l’acció que es dugué a terme el 27 d’abril de 1947 durant la festa d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, en la qual es llançaren amb mitjans pirotècnics fulls volants de propaganda catalanista, alguns signats per l’FNC, que caigueren sobre la multitud aplegada a la plaça del monestir, i, a més, es desplegà, per part de dos membres de l’FNC, Joan Espinet i Manuel Fontich, una gran bandera catalana des del cim d’una de les roques més prominents visibles des del monestir, la Gorra Frígia.

 

Tots aquests fets succeïren en presència del governador civil de Barcelona i cap provincial de FET y de las JONS, Bartolomé Barba, del ministre franquista Alberto Martín Artajo en representació del Caudillo, i del bisbe de Solsona, Vicent Enrique i Tarancon. A causa d’aquesta acció de l’FNC, va ser destituït el governador civil de Barcelona, Bartolomé Barba, i substituït per Eduardo Baeza Alegría.

Octubre del 1947. Tots aquests fets desembocaran en la Segona Conferència nacional de l’FNC, celebrada a Sant Just Desvern, a casa de Daniel Cardona. Allí es va prendre l’acord d’abandonar la concepció de front patriòtic resistent i de lluita per esdevenir un partit polític.

 

Aquesta decisió fou presa, d’una banda, perquè e la solució aliada havia fallat, i d’altra banda, perquè la major part de la Secció Militar havia caigut i, per tant, faltava muscle per fer accions directes.

 

Els punts acordats van ser:

1) Acció preferentment política

2) Unitat de les forces polítiques catalanes

3) Coordinació amb les organitzacions catalanes a l’exterior

4) Reclamar un ajut eficient de les potències democràtiques.

 

Es va fer una renúncia explícita a continuar les accions de tipus militar que fins a aquell s’havien portat a terme com a objectiu propagandístic. La possibilitat de la lluita armada es tindria en compte “quan sigui coordinada per l’alta direcció d’un gran moviment d’oposició al règim franquista”.

 

El 17 de novembre de 1947, en l’Assemblea General de l’ONU, reunida a Flushing Meadows (Nova York), les democràcies de l’òrbita occidental posaven com un dels seus objectius l’anticomunisme, i Franco sempre s’havia presentat com a paladí d’aquests valors... de tal manera que els membres de l’FNC passaren a la frustració i a la impotència, baixant el nivell de lluita, per bé que mai aturant-la.