• comissio80anys@fnc.cat    
Història del FNC:  Període 1939-1947  /  Període 1948-1978  /  Període 1979-1990


Manuel Viusà i la seva esposa Gertrudis Galí continuen buscats per la policia, i per això decidiren marxar cap a l’Estat francès. El 1948 s’establiren a la Catalunya del Nord, a Canet de Rosselló, amb les seves tres filles, i el mateix camí seguirien els pocs membres de la Secció Militar de l’FNC Joan Sardà, Octavi Viladrosa i Ferran Marull,que no havien estat capturats, mentre que Manuel Caballeria i Manuel Fontich restaren a l’interior amagats.

El 1948,feu el camí invers el militant d’Estat Català, i ara de l’FNC, Joan Culleré i Ibars, que de l’exili tornà a Catalunya.

La debilitat de l’antifranquisme explica que un dels escassos moviments populars de contestació al règim, com va ser la vaga dels tramvies de Barcelona de 1951, tingués una connotació fortament espontània i allunyada de protagonismes polítics. Responsabilitat de l’FNC sí que fou l’elaboració i llançament de fulls volants al Liceu, el juliol de 1951, denunciant a Barcelona, en plena Guerra de Corea, la visita de la sisena flota dels EUA.

 

L’any 1954,el matrimoni Viusà-Galí va reprendre, ara des de l’Estat francès,l’edició de l’òrgan “Per Catalunya!”, amb edicions de mil exemplars que duraran de l’octubre de 1954 fins a l’octubre de 1959, duent a terme també la funció de secretariat exterior de l’FNC, amb la coordinació dels nuclis de l’Argentina, el Brasil, França, els Estats Units, Israel, Mèxic, el Regne Unit, Veneçuela i Xile.

El 1956, el “clan”Viusà s’instal·la a París, els primers dos anys en un pis de protecció oficial a Thiais (a prop de la capital) i després al carrer Clauzel, número 19, prop del barri de Montmartre. Des d’allí ajudaven políticament, econòmica, moral i professional molts catalans. Per aquest motiu, casa seva era coneguda com el «petit consolat català».

La reaparició de l’òrgan de l’FNC resultarà determinant per donar inici a un important relleu generacional vingut en la seva major part de l’entorn universitari. Aquests universitaris, juntament amb estudiants de la Unió Democràtica i del Moviment Socialista, posaran dempeus la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC).

L’escalf d’aquestes noves incorporacions farà que bona part dels militants dels primers anys es tornin a interessar per col·laborar amb l’organització. Entre d’altres, els elements recuperats són Antoni Malaret, Pere Carbonell, Jordi Cardona, Antoni Andreu, Manuel Cruells o Jaume Martínez.

El febrer de 1957 hi ha una segona vaga dels tramvies, i en aquesta l’FNC distribueix vint mil fulls volants. Aquest ambient provocà que el 28 de juliol de 1957 es reunís el Consell Nacional de l’FNC, que decidí convocar per a la tardor una Tercera Conferència del partit.

Pel que fa a la política institucional, tot i les moltes reticències sobre la manera en què el secretari general d’ERC havia accedit a la presidència de la Generalitat el 1954, l’FNC mantindrà una estreta relació amb Josep Tarradellas fins al restabliment de la institució que representava l’octubre de 1977.

La direcció de l’FNC, d’altra banda,es mantindrà en contacte directe amb les delegacions a l’estranger sota la responsabilitat de veterans del catalanisme radical:a França, Manuel Viusà; a Anglaterra, Pere Mitjà i Josep Ibañez; a l’Argentina, Fivaller Seras i Francesc de Paula Marqués; al Brasil, Salvador Carbonell i Miquel Baltà; a Cuba, Agustí Moliné; a Colòmbia, Antoni Albinyana; a l’Equador, Pere Clua; als Estats Units, Carles Nogueras; a Israel, Saumell; a Mèxic,Josep Maria Xammar; a Veneçuela, Josep Capdevila, i a Xile, Antoni Blavià. Aquests nuclis havien estat els principals responsables de l’adhesió de l’FNC al Consell Nacional Català, que des de posicions que anaven més enllà de l’estatutari, sota la presidència de Josep Maria Batista i Roca, havia sorgit de Mèxic arran de la convocatòria de la Primera Conferència Nacional Catalana, el setembre de 1953.

La policia espanyola va voler certificar el reviscolament de l’FNC, i per aquest motiu el 22 de maig de 1958 els agents de la Brigada Regional de la Divisón de Investigación Social van detenir dos col·laboradors d’aquesta formació, Josep Soler i Sánchez i Francesc Forner i Hernández, i l’endemà Joan Cornudella i Barberà.

El 24 d’abril de 1960, en un edifici en construcció al barri de la Sagrada Família de Barcelona, es va celebrar un Consell Nacional ampliat, com una mena de Tercera Conferència de l’FNC, a partir de la qual es van captar nous militants i en què el marc de referència ja foren els Països Catalans. El partit s’estructurà sobretot a través de les noves entrades de militants als nuclis universitari i comarcal, a través de Joan Culleré (Lleida), Jordi Cardona (Sant Just Desvern) i Magí Colet (Sabadell). També en sortiren dos documents, titulats “Informe sobre la situació actual” i “Declaració adoptada pel Consell Nacional del Front Nacional de Catalunya”.En la segona part d’aquest informe, l’FNC es definia com a radicalment nacionalista i, una qüestió que resultarà transcendental, assenyalava que l’objectiu principal d’aquesta formació era l’assoliment de la independència política. El capítol orgànic d’aquest Consell Nacional facilitaria l’entrada de les noves generacions incorporades des de la Universitat. Així, Joaquim Ferrer i Mallol, Jordi Vila i Foruny, Joan Cornudella Feixa (fill de Joan Cornudella i Barberà) i Jordi Casas-Salat foren elegits membres del Consell Executiu.

Al començament dels anys setanta, gràcies en bona part a la intensa activitat proselitista del secretari general de l’FNC, Joan Colomines i Puig, un gran nombre de joves va entrar un altre cop a les files del vell partit amb moltes ganes de fer activisme. Es va fer una tasca molt intensa per adoctrinar els nous membres mitjançant trobades i cursets que es dugueren a terme a diferents punts del país. D’aquesta manera, Josep Maria Ferrer, Joan Armet, les germanes Eva i Blanca Serra, Josep Maria López i Llaví, Rafael i Carles Castellanos i Carles-Jordi Guardiola radicalitzen el discurs i fan entrar amb força el marc dels Països Catalans i del marxisme.

Una de les accions més complexes i destacables, repetida diverses vegades (entre altres llocs, a la plaça de Sant Jaume i a l’avinguda del Portal de l’Àngel, a Barcelona)va ser el desplegament de banderes estelades de grans dimensions, d’entre vint i trenta metres, des del terrat d’alguns edificis en dates assenyalades i en moments de màxima concurrència. En el moment del desplegament, de dins de la bandera sortia una pluja d’octavetes que s’escampaven pel carrer mentre que, a través d’un altaveu, sonaven Els segadors i proclames independentistes. Durant aquestes accions, els joves activistes acostumaven a estar protegits per membres de l’FNC més veterans que anaven armats amb barres de ferro per si sorgia algun conflicte. La participació en aquestes accions era d’un gran risc policial i penal i, per tant, representava un fort compromís en aquella època per als qui hi intervenien.

Com a resultat d’aquestes incorporacions,l’FNC estructurà una secció universitària que dirigia els seus esforços a catalanitzar la Universitat. D’aquest nucli, en va sorgir el Bloc d’Estudiants Nacionalestes (BEN).

A final de 1963, Enric Padrosa i Campderrich, membre de l’FNC, va convocar la primera reunió de la Secció de Coordinació Comarcal. Serà també aquest militant qui activarà una secció sindical, a la qual s’incorporaran Josep Ribas, Agustí Barrera i Teresa Maduell.

A partir de febrer de 1964,Jordi Vila i Joaquim Ferrer activaran amb el nom d’“Ara”el nou butlletí de l’FNC. Serà també el FNC qui prepararà aquell mateix any la celebració dels 250è aniversari de l’11 de setembre. I just serà en l’“Ara”número 5que apareixerà per primera vegada el lema “Per Catalunya lliure i socialista”.

Manuel Viusà, des de París, controlarà les publicacions que es fan a la capital francesa, com ara “Foc Nou”, la revista de la Joventut del Casal Català, i l’editorial Edicions d’Aportació Catalana.

El 13 de gener de 1965, tres militants de l’FNC que feien una acció reivindicant millores del sous, l’establiment d’un salari mínim i l’amnistia de presos polítics i exiliats, Carles Castellanos, Agustí Barrera i Joaquim Ferrer, seran interrogats i torturats i ingressaran a la presó Model de Barcelona, i van quedar en llibertat el dia 31 del mateix mes.

Mentrestant, el 19 de juny de 1966 s’havia reunit el Consell Nacional, en el qual es va llegir i discutir una ponència elaborada per en Joan Cornudella i Barberà. La rèplica més dura fou feta per Josep Maria Ferrer i Ferrer, de manera que quedaven prou clares les diferènces que causarien el trencament i el sorgiment al cap d’un parell d’anys d’una nova organització independentista sota el nom de Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN).

El 1968, Manuel Viusà va dedicar el tercer número de la revista “Som” a Francesc Macià. Aquesta publicació, d’un gruix considerable i amb molta documentació gràfica, va ser una obra pionera en el seu moment per la seva consistència de contingut i qualitat d’edició. Segons Viusà, no era res més que un mer exercici polític per a ajudar a decantar la balança en el debat latent dins l’FNC entre els partidaris de la lluita armada i els qui s’hi oposaven. Ell es manifestava clarament a favor de la línia irlandesa que havien seguit Francesc Macià i Daniel Cardona i creia que calia emular els fronts nacionals que abans del 1945 s’havien creat arreu d’Europa contra els ocupants nazis.

Arran de la necessitat de passar de França cap a Catalunya els exemplars d’aquesta biografia, l’any 1965 es torna a activar l’equip de fronteres de l’FNC. Autoritzat pel Comitè executiu, és organitzat per Robert Surroca i hi col·laboren com a elements bàsics Iridi Casanova, Carles Alabart i Xavier Margais, els quals esporàdicament eren acompanyats per joves de la Secció Universitària, com Jordi Miravet o Jaume Domènech, i també per Jordi Cardona, fill de Daniel Cardona.

 

L’escissió del PSAN. Mentrestant, a l’interior, les diferències entre els joves militants i la “vella guàrdia” provoquen que el 21 de juliol de 1968 es faci una sessió monogràfica per parlar de les qüestions que dividien a uns i els altres. Obrí la sessió d’aquest transcendental Consell Nacional Joan Cornudella, que llegí una nota molt breu en nom del Consell Executiu en la qual es reconeixia la impossibilitat de redactar un informe polític per “manca d’unanimitat” sobre el contingut.

Antoni Andreu i Abelló com a dirigent històric de la formació independentista, elegit president de la mesa encarregada de moderar aquesta reunió juntament amb un representant de cada tendència, Enric Padrosa per la jove base dissident i Magí Colet per part del sector històric, pronuncià un breu parlament en el qual les referències al sacrifici dels militants “morts en camps de concentració i en les llargues estades a les presons” semblaven ser el preludi de les desagradables decisions que s’havien de prendre en una assemblea en la qual ningú no pot evitar d’utilitzar la paraula “crisi”  per definir l’ambient que s’hi respira.

A continuació, aquest Consell Nacional assistí a la comunicació de les dues ponències que sintetitzaven el contingut principal de cada una de les dues posicions que es disputaven l’hegemonia dins l’FNC. L’una, escrita i presentada per Joan Cornudella i Feixa, un text sense títol de 16 pàgines i dues més de conclusions que ratificava els plantejaments del sector dirigent. L’altra, avalada amb la signatura de 75 militants per tal d’evitar, com explica el seu principal redactor, Josep M. Ferrer i Ferrer, l’expulsió dels consellers que la presentaven, un text de 37 pàgines, editat un any més tard sense la pàgina introductòria, amb el nom d’“Esbós per a un plantejament teòric, estratègic i tàctic”,defensat per Joan Armet i Coma en representació de la jove base dissident.

S’obrí a continuació un llarg torn d’intervencions per discutir el contingut d’ambdues ponències que posà de manifest la impossibilitat d’arribar a un acord de síntesi. Finalment, aconseguint almenys endarrerir una escissió que per a tothom semblava ja del tot inevitable, es conclogué aquesta llarga reunió del Consell Nacional nomenant una comissió formada per dos integrants de cada sector per tal que intentessin “agermanar els dos documents en un de sol”.

 

Dos mesos més tard, reunit el Consell Nacional el dia 25 de setembre, es confirma la profunditat de les discrepàncies i el seu marcat caràcter ideològic que havien fet impossible la fusió en un únic text de les posicions defensades en la comissió creada amb aquesta finalitat i de la qual formaren part Jordi Vila i Joan Cornudella i Feixa, per part del sector històric, i Joan Armet i Josep M. Ferrer en representació de la jove base dissident. En comptes d’això, fet excepcional en aquesta mena de disputes partidàries, la comissió fou capaç de resumir les posicions d’uns i altres en un document titulat “Informe al Consell Nacional de la comissió nomenada per tal de veure d’aclarir la crisi del Front”, certificant així la “tranquil·litat” que va presidir l’escissió.

 

El carisma de Jaume Martínez Vendrell, elegit president de la mesa d’aquest Consell Nacional, ajudà a donar solemnitat a l’acte de divorci, i les seves paraules invitaren a treballar en l’elaboració d’un document de federació de les dues forces independentistes resultants, finalment reeixit, i es va passar a la votació dels consellers per escollir entre l’una o l’altra ponència.

 

Segons el resultat nominal, els representants de la jove base dissident, malgrat disposar ben probablement d’un suport superior per part de la militància, pel particular sistema d’elecció d’aquest òrgan de direcció van quedar en minoria i, gens interessats en la guerra per unes sigles que creien contraproduents per al nou projecte polític que pretenien bastir, procediren a abandonar la sala. Pocs mesos més tard sorgia una nova organització, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN). L’escissió dins el Front Nacional s’havia fet, doncs, efectiva.

Després de l’escissió. Durant els primers mesos de 1969, el Front Nacional de Catalunya, reduït com ha quedat als quadres històrics de l’organització, no pot evitar les conseqüències del debilitament que per al partit ha suposat la marxa cap al PSAN de gairebé tota la seva base jove reclutada al llarg dels anys seixanta. No és estrany, per exemple, que el seu portaveu “Ara”, tot i algun número espars com el dedicat el maig d’aquest mateix 1969 a la repressió del moviment nacionalista a Euskadi, no recuperi una certa regularitat fins pràcticament al final d’aquest any.

Això no impedí que, arran del retorn de l’abat Escarré al Principat, el 14 d’octubre de 1968, i de la seva mort, just una setmana després, dins una estratègia prou del gust d’aquesta militància, l’històric partit independentista tingués un cert protagonisme en els incidents que tingueren lloc durant l’enterrament i fos capaç de llançar al carrer un full volant de denúncia i de publicar un full d’informació especial i el número 21 de l’“Ara”, d’octubre i novembre, en el qual donava notícia d’aquests fets i es destacava la personalitat de l’abat desaparegut, sense oblidar la referència anual a l’aniversari de l’afusellament del president Lluís Companys el 15 d’octubre.

No obstant això, la debilitat del partit va fer impossible la celebració, com s’havia acordat, d’una nova reunió del màxim òrgan de decisió el 19 de gener i no fou fins al 20 d’abril de 1969 que pogué tornar a reunir-se el Consell Nacional del qual sortiria elegit com a secretari general Joan Colomines i Puig i Antoni Malaret i Amigó com el seu adjunt.

Sens dubte, però, l’esdeveniment relacionat amb l’antifranquisme més important d’aquesta conjuntura serà la formació, el desembre de 1969, de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, en la qual per primera vegada, tirant endavant el criteri defensat Moviment Socialista de Joan Reventós i pel Front Nacional, pogueren participar els representants del grup més important de l’oposició catalana, els comunistes del PSUC, juntament amb Esquerra Republicana,Unió Democràtica.

Suport als combatents bascos. L’any 1969,a través de l’equip de fronteres, es va fer el primer pas d’un membre d’ETA, i aquest contacte amb els bascos va prosseguir fins al 1975. Els etarres eren passats a la Catalunya del Nord i des d’allà, a través de l’Estat francès, arribaven a Euskadi Nord; en total se’n van arribar a passar una trentena.

El 1971 s’incorporà a l’organització Ton Ribas i Sala, que, per les seves condicions personals i el seu gran coneixement de la muntanya, esdevingué el principal passador del grup.

A partir de llavors, gairebé tots els passos els feien ell i Robert Surroca Tallaferro.

Els altaveus de l’hotel Duval. El mateix any 1971, per tal de commemorar l’11 de setembre, s’havia convocat una manifestació unitària a l’esplanada de l’Arc del Triomf de Barcelona. Un escamot format per Àlvar Valls, Joan-Ramon Colomines-Companys, Ton Ribas, Robert Surroca i Anna Esmerats, després d’haver llogat una habitació al primer pis de l’hotel Duval, a la cantonada del carrer de Trafalgar amb l’Arc del Triomf, va instal·lar arran del balcó un potent conjunt d’amplificador i altaveus amb l’enregistrament d’Els segadors i d’un missatge reivindicatiu de l’FNC, que va ser activat quan faltaven cinc minuts per les vuit del vespre (el temps just perquè la persona que ocupava l’habitació pogués marxar) i que a l’hora en punt va començar a sonar, de manera que l’himne i el missatge es van repetir diverses vegades. Això va fer que molta gent s’aturés, que el trànsit quedés col·lapsat i que la policia que hi havia a l’esplanada de l’Arc del Triomf, amb furgonetes, jeeps i un esquadró a cavall, més els policies secrets comandats per David Peña (cap de la Brigada Político-Social de Barcelona) comencessin a posar-se nerviosos, fins que van descobrir, finalment, on era l’aparell després d’esbotzar la porta de l’habitació de l’hotel.

Torna el front armat. En tot aquest ambient tan enrarit, Joan Cornudella i Barberà va tornar a acceptar l’oficialització del front armat en la política de l’FNC. El Secretariat Permanent del Consell Executiu del partit va aprovar, el mateix any 1972, un document en el qual s’especificaven els diversos fronts de lluita. De manera explícita i per primera vegada des dels anys quaranta, es reivindicaven el front militar i l’acció directa, i es va desenvolupar tota la logística, l’estructura i els recursos humans per a fer-la possible. En aquell moment, l’FNC, tot i uns estira-i-arronsa molt importants amb Joan Cornudella i Barberà, finalment no solament no va veure incompatible el front armat amb la política de lluita unitària i de pactes, sinó que la va dur a terme de manera paral·lela.

L’FNC, que havia nascut com a organització de resistència i que havia patit una forta repressió als anys quaranta, mostrà sempre una actitud solidària amb tots els independentistes perseguits per l’Estat espanyol. Així ho demostrarà quan al 1972 són detinguts una part dels militants del Front d’Alliberament de Catalunya (FAC), entre els quals Carles Garcia Solé i Ramon Llorca, i són sotmesos a consell de guerra. L’FNC llança una campanya a favor seu.

Cap al Congrés del 1974. El gener de 1973, Joan Colomines i dos dels seus fills deixaren el partit a causa de la línia d’acció de l’FNC. En produir-se aquest fet, un altre dels seus fills, Joan-Ramon, es converteix en secretari general, amb la benedicció de Joan Cornudella i Barberà. Colomines s’envolta d’un Consell Executiu, i es comença a preparar tot i els perills que podria suposar, una assemblea general de tots els militants de l’FNC. Aquesta assemblea s’anomenarà Congrés i tindrà lloc a l’agost de l’any següent. Àlvar Valls i Oliva, militant des del 1970 de la joventut de l’FNC,va fer la gestió per obtenir una sala del monestir de Montserrat per a dur a terme aquella reunió multitudinària.

Aquelles mateix any 1973, el vespre de l’11 de setembre, un escamot de l’FNC va intentar anul·lar el repetidor de Televisió Espanyola de Vila-seca per tal de transmetre a través de la televisió unes proclames independentistes que s’havien de veure a les ciutats de Tarragona i Reus en una hora nocturna de màxima audiència. La poca potència dels aparells emprats va frustrar l’intent: només va provocar interferències i, en alguna zona, l’anul·lació de part del so.

 

El Primer Congrés. L’agost del 1974 es va celebrar al monestir de Montserrat el Primer Congrés de l’FNC. La feina per tal de donar unes línies d’acció i una estructura organitzativa pròpia al FNC va donar el seu fruit, durant l’any i mig de preparació d’aquesta trobada, i finalment es van reunir un centenar de militants durant un matí sencer.

Les ponències aprovades al Congrés de Montserrat comportaren la màxima radicalització ideològica de la formació independentista; això es desprèn tant del llenguatge emprat a les ponències, proper al dels moviments d’alliberament nacional, com del lema del congrés: «Per un partit de masses i de combat». L’emmirallament amb l’experiència armada del País Basc era evident, posició que feia que no es renunciés als intents de reestructurar l’FNC sota l’impuls i els postulats de Martínez Vendrell.

Era obvi que la reminiscència patriòtica que es mantenia encara viva des dels temps heroics de la fundació de l’FNC va tenir el seu efecte, i la militància més veterana va acceptar el nou plantejament que es va presentar al Congrés.

La nova línia, elaborada sobretot per Joan-Ramon Colomines-Companys, Àlvar Valls, Amadeu Rocamora i Jesús Maria i Lluís Montserrat, es notà en aquest congrés, en el qual participaren una setantena de persones. A més, s’hi presentaren dos llibres corresponents a les ponències prèviament aprovades en el si del partit: l’anomenat “llibre groc”, “Declaració de principis i d’acció política”, i l’anomenat “llibre blanc”, “Informe sobre qüestions tàctiques”.

 

El pas de militants a EPOCA. La insistència d’Àlvar Valls, després del congrés, perquè el posessin en contacte amb Jaume Martínez, ja que ell i un grup d’elements joves havien decidit passar a l’organització armada que el vell militant històric havia reestructurat en paral·lel a l’FNC va fer que l’aparell de l’FNC acabés acceptant la demanda.

Per la seva banda, des del Consell Executiu, Joan-Ramon Colomines-Companys, que havia substituït el seu pare a la secretaria del partit, va seguir la línia d’implicar més gent en el vessant militar i potenciar així l’organització armada.

Així, després d’una sèrie de converses, diversos militants van passar ordenadament a la clandestinitat, allunyats dels seus entorns familiars, per formar part del que més tard la policia espanyola anomenaria ÈPOCA. Van marxar de l’FNC per incorporar-se a l’organització armada al voltant d’una trentena de persones, entre les quals hi havia dos membres del Consell Executiu i militants de la Joventut Obrera i del Bloc Català d’Estudiants. Alguns d’ells van formar grups com a alliberats, mentre que d’altres es van situar en la infraestructura “legal” de l’organització.

 

La mort de Franco. Per a la més veterana de les formacions de l’independentisme català, l’FNC, la mort de Franco no va modificar, sinó que fins i tot va contribuir a reforçar la seva tradicional fidelitat a les institucions autonòmiques. Així, malgrat les diferències que poguessin existir amb la persona del president Tarradellas, el partit continuava defensant la legitimitat “antiga, però democràtica” de la Generalitat a l’exili i va participar des de la seva creació al Consell de Forces Polítiques de Catalunya.

 

Comença la Transició. Amb l’inici de la Transició política, en el cas de l’FNC, s’acabaven els temps pretèrits de radicalitat en els discursos per deixar obert el camí a la via dels compromisos i del pragmatisme en els continguts polítics. I, en aquest sentit, el difícil equilibri que la històrica formació havia configurat, de manera especial arran del seu Primer Congrés de 1974, entre un llenguatge de posicions maximalistes que pogués competir amb altres organitzacions d’aquest mateix espai independentista i els plantejaments de la “vella guàrdia” històrica no tardarà a trencar-se en favor d’aquesta segona, com aviat es farà visible en forma d’escissions i, sobretot, amb la renúncia dels militants més radicalitzats.

Així, a mitjan 1976, diversos dirigents incorporats al partit a la dècada dels cinquanta, com Joan Cornudella i Feixa, Joaquim Ferrer i Mallol, Jordi Casas-Salat i Jordi Vila i Foruny, a qui cal afegir Antoni Malaret, constituïren el col·lectiu d’opinió anomenat Claris, amb la pretensió de reforçar dins l’FNC les posicions més moderades, favorables a una política d’aliances que portés a la constitució d’un Front d’Esquerres amb Esquerra Republicana o el Reagrupament Socialista de Josep Pallach, i es mostraren partidaris, per tant, d’enterrar tot intent d’aproximació, com el que l’any anterior s’havia produït amb el PSAN oficial, vers la resta de formacions independentistes.

Davant aquests plantejaments, les posicions menys moderades partidàries d’observar els principis generals aprovats en el Primer Congrés quedaren en minoria i, com en ocasions precedents en la trajectòria històrica de l’FNC, aquesta radicalitat expressada a través de la base més jove no tardarà a provocar baixes en el partit.

Després del refús del president Tarradellas d’acabdillar una candidatura unitària de Solidaritat Catalana, les gestions electorals de l’FNC derivaren ràpidament, el 1977, cap a la constitució d’un Front d’Esquerres amb el Partit Socialista de Catalunya Reagrupament (dirigit per Josep Verde i Aldea després de la mort del seu líder històric Josep Pallach), l’Esquerra Republicana d’Heribert Barrera i un reconstituït a l’interior Estat Català.

Davant l’intent d’aproximació a aquest front electoral per part de Convergència Democràtica, la formació liderada per Jordi Pujol a la qual acompanyaven altres forces menors com l’Esquerra Democràtica de Ramon Trias Fargas, amb l’objectiu de configurar una alternativa tant als socialistes de Joan Reventós com als comunistes del PSUC, Heribert Barrera expressà la negativa de formar coalició amb el que entenia que era la dreta catalana. Com a conseqüència, Esquerra Republicana, acompanyada d’Estat Català, trencarà el Front d’esquerres per passar a formar part,amb el Partido del Trabajo de España, d’una heterodoxa candidatura anomenada Esquerra de Catalunya.

D’aquesta manera, l’FNC, juntament amb Convergència Democràtica i el Reagrupament Socialista, quedava integrat en el que electoralment seria conegut com a Pacte Democràtic per Catalunya. Les condicions en què la formació independentista hi participà no foren, com el temps s’encarregà de demostrar, les més avantatjoses. Joan Cornudella i Feixa ocupà, com a primer nom del Front, el novè lloc a la candidatura al Congrés per Barcelona, mentre que el seu pare preferí el Senat a la circumscripció de Lleida tant pel seu origen lleidatà com per l’èxit dels dos actes de presentació que el Front havia organitzat a les terres de Ponent.

Els resultats obtinguts en les eleccions legislatives del 15 de juny de 1977 foren per a l’FNC prou decebedors,ja que, a diferència del que s’esperava, no arribà a aconseguir representació institucional.

Quan, el juliol de 1977, són detinguts els primers independentistes catalans acusats de la mort de l’empresari Josep Maria Bultó, es forma una organització de solidaritat amb els patriotes catalans que es denomina Socors Català, que impulsa una forta campanya de cara a l’Onze de Setembre amb el lema "Llibertat patriotes catalans’.Aquest campanya de solidaritat fou seguida profusament pels membres de l’FNC.