• comissio80anys@fnc.cat    
Els protagonistes:  Fundadors  /  Grups d'acció  /  Delegats a l'estranger  /  Noves i velles generacions  /  Passos de frontera

Estàs a: Els protagonistes / Grups d'acció / Manuel Cruells i Pifarré




Manuel Cruells i Pifarré (Barcelona, 1910-1988)

Manuel Cruells i Pifarré

Nascut a Barcelona el 2 de juliol de 1910, va viure la seva infantesa a les Borges Blanques. Va ingressar a l’orde caputxí, que va abandonar per cursar estudis d’humanitats i filosofia a la Universitat Autònoma de Barcelona dels anys republicans, on s’especialitzà en història medieval.

A la facultat va ingressar al Bloc Escolar Nacionalista (BEN) i a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), a més de col·laborar a la Revista d’Estudis Universitaris Catalans i a La Publicitat.

En esclatar la revolta militar el 18 de juliol de 1936 a Barcelona, va sortir al carrer fusell en mà formant part de l’escamot d’Estat Català que va confiscar el Diario de Barcelona. Va esdevenir secretari de les Joventuts d’Estat Català i s’incorporà a l’Exèrcit Popular, amb el qual lluità als fronts d’Aragó i de València.

El 1939 va emprendre el camí de l’exili i s’instal·là a la residència de la Ciutat Universitària de Montpeller. Va col·laborar en l’aparició de la Revista de Catalunya editada a París per la Fundació Ramon Llull.

Va participar en la reunió fundacional de l’FNC, del qual va ser membre del Comitè Executiu.

L’agost de 1940 va tornar clandestinament a Catalunya com a responsable d’Organització i Propaganda del FNC, i edità el document A la joventut de Catalunya,íntegrament redactat per ell.

Coincidint amb la caiguda de militants del Front del 1943, va ser detingut i empresonat, i un cop alliberat va tornar a França.

El 1950 va tornar a ser detingut amb motiu de la difusió al Liceu, durant una visita de l’esquadra nord-americana, d’uns fulls volants en els quals es denunciava el règim franquista. Un any més tard, el Servicio de Información Militar (SIM) el va tornar a detenir per interrogar-lo donada la seva condició de «cabecilla separatista».

L’any 1969 va abandonar l’FNC, en desacord amb els seus nous plantejaments marxistes.

Un any més tard torna a ser detingut per la Brigada Polítco-Social, i el 1972 és novament empresonat sota l’acusació de ser l’ideòleg del Front d’Alliberament de Catalunya (FAC). Processat el 1976 pel Tribunal de Orden Público, va ser condemnat a quatre anys i un dia de presó, fugí per no ser empresonat i visqué en clandestinitat al poble de Perafort (Tarragonès).

El 1975 va intentar rellançar el Sindicat de Professions Liberals dins la CNT.

Dos anys més tard es va presentar a les eleccions al Congrés dels Diputats espanyol per Estat Català.

El 1980 es va incorporar a Esquerra Republicana de Catalunya, on va propugnar una unitat entre aquest partit, l’FNC i Estat Català.

Va col·laborar en publicacions com Serra d’Or, Tele-estel, Canigó, Recull o Avui, i va publicar diversos llibres i opuscles com Els catalans indiferents (1964), Els silencis de Catalunya (1971), L’expedició a Mallorca (1974), De les milícies a l’Exèrcit Popular de Catalunya (1975) o El separatisme català durant la Guerra Civil (1975).

Va morir a Barcelona el 12 de juliol de 1988.