• comissio80anys@fnc.cat    
Els protagonistes:  Fundadors  /  Grups d'acció  /  Delegats a l'estranger  /  Noves i velles generacions  /  Passos de frontera

Estàs a: Els protagonistes / Grups d'acció / Manel Viusà i Camps




Manel Viusà i Camps (Barcelona,1918 – Andorra,1998)

Manel Viusà i Camps

Nascut el 1918 a Barcelona, fill d’un bastaix  del port, va cursar estudis primaris a les escoles de la Generalitat. Als catorze anys va començar a treballar en una empresa de tall de vidre d’òptica per a ulleres que, durant la revolució del 1936, esdevingué un model d’empresa col·lectivitzada. En aquests anys de joventut, va compaginar l’activitat laboral amb la seva formació artística a l’Escola de Belles Arts. Als divuit anys es va fer voluntari a la guerra i dins el marc de la seva activitat al Servei de Transmissions va dur a terme missions d’alta perillositat.

El 1940 es va casar amb l’escultora i pintora Gertrudis Galí i va ingressar al Front Nacional de Catalunya (FNC), constituït recentment.

Manuel Viusà i Gertrudis Galí, residents a Terrassa, es van fer càrrec de les finances i de l’aparell de propaganda de l’FNC i durant la Segona Guerra Mundial van muntar un petit taller d’ajuda a la resistència francesa en el qual elaboraven documentació falsa que servia als guies i als enllaços de l’FNC dedicats a passar clandestinament aviadors aliats caiguts en territori enemic, aliats en serveis especials, jueus que fugien del nazisme i altres perseguits. També facilitaren la impremta de la qual van sortir els primers butlletins, documents i manifestos de l’FNC, i on el matrimoni realitzava dibuixos i gravats per a la primera etapa del butlletí de l’FNC Per Catalunya, que durà de l’abril del 1945 al juny del 1947.

Arran de la caiguda multitudinària de militants de la secció militar de l’FNC el juny del 1946, la policia buscava Viusà com a clau de les finances del grup, basades en bona part en cotitzacions d’alguns fabricants.

Viusà organitzà i participà en l’acció que es dugué a terme el 27 d’abril de 1947 en la festa de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, on, servint-se de morters pirotècnics, es llançaren fullets de propaganda catalanista que van caure sobre la multitud aplegada a la plaça del monestir i es va desplegar en el moment oportú una gran bandera catalana sobre la roca anomenada Gorro Frigi, en presència d’un ministre franquista i altres autoritats del règim.

Finalment, l’octubre del 1947, en la segona conferència de l’FNC, celebrada a Sant Just Desvern, a Can Cardona, l’acord d’abandonar la concepció de front patriòtic resistent i de lluita per esdevenir un partit polític va fer que Viusà, molt buscat pels germans Creix, policies amb fama contrastada de torturadors, decidís marxar cap a França i establir-se a la Catalunya  Nord, a Canet de Rosselló, on s’exiliaren el matrimoni Viusà i les seves tres filles petites passant la frontera clandestinament, i on nasqué tot seguit el seu quart fill, Jordi.

La pintura de Manuel Viusà es caracteritza per la tendresa i la candor de la figura humana, especialment femenina, i també per la representació de flors i animals (galls, cavalls, ocells, gossos..., abundants en la seva obra). La crítica ha valorat de manera especial el seu tractament delicat i sensual del nu femení, un dels principals elements del seu estil inconfusible. Una de les seves principals obres va ser la pintura dels frescos de l’església de Santa Maria de Terrassa, acabats el 1948 i, malauradament, desapareguts posteriorment a causa d’un incendi.

Des de l’octubre del 1954 fins a l’octubre del 1959, el matrimoni Viusà-Galí va editar Per Catalunya, de l’FNC, en la seva segona època, i exercí la funció de secretariat exterior del partit, amb la coordinació dels nuclis de França, el Brasil, Mèxic, el Regne Unit, els Estats Units, Xile, l’Argentina i Veneçuela; Viusà mentre també assumia la representació de la FNEC a l’Estat Francès, junt amb el pintor Joan Rabascall.

El 1956 Viusà i Galí es van instal·lar a Thiais, a prop de París, i dos anys més tard es van traslladar a la capital, al número 19 de la rue Clauzel, des d’on ajudaven políticament, econòmica, moral i professional molts catalans, exiliats o no; per aquest motiu, casa seva era coneguda com «el petit consolat català». Raimon, Lluís Llach i Ovidi Montllor els deuen els seus primers recitals a París. També passaren per casa seva Max Cahner, Josep Pallach, Josep Tarradellas... i molts exiliats que hi van trobar refugi i ajut.

Als anys seixanta, Viusà havia emprès l’edició de la revista Som amb una màquina òfset AB DICK que acabaven de comprar, ja que es va adonar de la necessitat de difondre informació sobre la història recent del nostre poble. Per aquest motiu, va publicar un número monogràfic dedicat al president Companys (1965) i un altre sobre Francesc Macià (1968). Va confeccionar un altre número de Som, aquesta vegada dedicat al president Macià, per a decantar la balança del sector que dins de l’FNC era partidari de la lluita armada.

Viusà intervingué vivament en les discussions sobre si s’havia d’aplicar una línia socialista a l’FNC. S’hi mostrà radicalment en contra, com queda reflectit en els apunts que dictava a la seva filla Joana i que després eren enviats al Consell Executiu del Front.

Més tard va publicar el llibre Correspondència secreta: Franco, Hitler, Mussolini, amb el pseudònim Pere Vergós (1970), a partir de les traduccions que Xancó, un excapellà català resident a Buffalo (EUA), i la seva filla Joana Viusà li feien arribar.

El 4 de març de 1979 va ser detingut per la policia francesa a requeriment de l’espanyola, que l’acusava de pertànyer a ÈPOCA i en demanava l’extradició. La manca de proves aportades per la justícia espanyola i la mobilització popular, a més a més que es recordés el seu ajut a la  a la resistència durant l’ocupació, van fer que fos posat en llibertat.

En el seu vessant de gravador, cal remarcar l’ús del carborúndum, tècnica amb què il·lustrà els «Exemples» del Llibre de les bèsties de Ramon Llull, obra monumental editada a París el 1978. Viusà va ser docent a París i durant uns anys a la Universitat de Caracas. Va intervenir també en la fundació i la direcció del Centre de Gravat d’Encamp, a Andorra. Va exposar la seva obra a Barcelona entre el 1941 i el 1993, a Andorra el 1977 i també a París, Perpinyà, Vichy, Londres, Nova York, Washington, Zuric, Schaffhausen, Caracas i Miami.

L’any 1988 la Generalitat li va atorgar la Creu de Sant Jordi. Va morir a París l’11 de febrer de 1998, als vuitanta anys. La seva filla segona, Joana, escampà les seves cendres a Montserrat.