Nascut a Sant Boi de Llobregat el 1910, amb quinze anys va ingressar a Nosaltres Sols!

Va ser ell qui, amb una pistola Astra del 9 curt, va ensenyar a disparar a Jaume Martínez Vendrell.

Arran de la seva implicació pels fets del 6 d’octubre de 1934, va ser empresonat, i va rebre una gran pallissa per no donar cap nom de les persones involucrades en aquells fets, ni voler parlar en castellà als seus torturadors, cosa que li va fer guanyar una aurèola de màrtir entre els integrants dels grups separatistes del Baix Llobregat.

Durant la Guerra Civil va ser voluntari a l’expedició per alliberar Mallorca comandada pel capità Alberto Bayo i després va ser destinat al front d’Aragó formant part de la Centúria de Sant Boi de Llobregat Rafael Casanova, en el si de la qual va obtenir el rang d’oficial d’artilleria. Aquesta agrupació va ser integrada per una gran quantitat de voluntaris provinents d’Estat Català i de Nosaltres Sols!

Al final de la guerra fou internat al camp de concentració de Sant Cebrià (Rosselló), fins a mitjan 1939, en què un grup format per militants de NS!, com Rafael Dalmau i Farrera, Joan Sardà i Verdier (de Sant Boi), Francesc Fortian i Juan, Rafael Pellicer, s’integraren a l’FNC.

Arran de les detencions per part de la policia espanyola dels primers integrants de l’FNC que han començat a fer la ruta Banyuls-Llançà, els nous passadors seran a partir d’aleshores Joan Sardà, Octavi Viladrosa i Felicià Manzanares. Per aquesta ruta passaran de la França ocupada pels nazis oficials i aviadors britànics, polonesos i belgues, a més de jueus de totes les nacionalitats i tota mena de documentació i informació d’interès militar com ara plànols dels ports d’Anvers, Rotterdam i Hamburg o altres informes.

La caiguda, però, d’un element d’Estat Català que entrava a Catalunya, des de Perpinyà cap a Barcelona, provoca la caiguda de Fortian, Sardà i Manzanares que, tot i les tortures a què van ser sotmesos, no van revelar a la policia espanyola cap informació rellevant de les seves actuacions. Aquest fet, però, va provocar la caiguda de la ruta de Llançà. Sardà serà a la presó fins a final del 1945.

Un cop en llibertat, va passar a integrar la Secció Militar de l’FNC junt amb Octavi Viladrosa, mantenint així la seva activitat com a passador a més de participar en pràctiques amb explosius. En aquella època era vital buscar recursos, ja que dels que formaven la Secció Militar, tres eren mantinguts per les seves famílies, dos treballaven en feines que no sempre els permetien estar disponibles i la resta, Sardà inclòs, vivien com podien.

Després de l’acció fallida a l’estadi de Montjuïc el 1946, que feu caure la Secció Militar de l’FNC, Sardà prengué part en el buidatge del pis del carrer de Villarroel, on guardaven tota mena de material.

La policia espanyola, finalment, tallà el cap a tota l’organització militar, i només se salvaren Sardà, Viusà, Viladrosa, Caballeria, Marull i Fontich.

Joan Sardà va haver de fugir cap a les terres de Lleida, on va trobar aixopluc a casa d’uns simpatitzants de l’FNC a la Granadella. Després, via Berga, va tornar a França. Poc després es va traslladar a Andorra, fins que va rebre ordres de l’FNC per poder refer la seva vida, moment en que tornà a Sant Boi de Llobregat.

Durant la Transició es va incorporar a Esquerra Republicana de Catalunya, encapçalant diverses vegades les llistes d’ERC a les eleccions locals, treballant de cambrer del bar Pirret, lloc de reunió dels vells separatistes i dels nous independentistes, fins que morí el 2002. A la seva mort, la secció local d’ERC de Sant Boi va posar el nom de Joan Sardà al seu casal, com a homenatge a la seva trajectòria personal i política, i es van instituir uns Premis Joan Sardà d’àmbit local.