Daniel Cardona neix el 20 d’agost de 1890 a Barcelona, al quart pis del número 1 del carrer de Jovellanos.

De petit ja el trobem fent llargues estades a la casa pairal dels Cardona a Sant Just Desvern i a la de Piera, i ben aviat trobem algun article seu a la publicació Cu-cut!.

Un cop acabat el període d’ensenyament obligatori, treballarà a la merceria Borràs del carrer de Ferran de Barcelona, on passarà a ser un més dels dependents que que treballaven en els comerços de la Ciutat Comtal.

A l’edat de quinze anys, Cardona i altres aprenents llançaren una galleda plena de serradures molles als militars espanyols que tornaven d’assaltar els locals del Cu-cut! i de La Veu de Catalunya.

Tot aquest gruix de joves dependents de comerç o oficinistes serà el que nodrirà les primeres organitzacions catalanistes, enquadrats molts d’ells en el CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, i també en grups nacionalistes radicals (La Reixa, l’Associació Catalanista La Falç, l’Associació Popular Catalanista) que s’organitzaven a l’ombra de la Unió Catalanista.

Més endavant va treballar en una empresa del ram del sucre, Can Sunyol, on va travar amistat amb Joan Salvat-Papasseit.

Després d’exercir diferents oficis, la mort del seu oncle acabarà reportant-li una gran fortuna, bona part de la qual va esmerçar a col·laborar en la construcció del naixent independentisme, seguint amb el seu activisme i col·laborant també al Cu-cut!i al setmanari infantil En Patufet.

Influït per les idees del doctor Domènec Martí i Julià, i a partir de l’aixecament irlandès de Pasqua del 1916, es decantà per construir a Catalunya una via insurreccional, per tal d’aconseguir la independència. La seva afirmació d’acció per sobre de la política i la pràctica d’un independentisme interclassista marcaren la seva manera d’actuar, amb la insurrecció armada com a sacrifici de sang. Irlanda va ser el seu referent permanent; per aquest motiu, moltes vegades va ser conegut com l’«Irlandès».

L’any 1918 creava el seu primer nucli d’acció juntament amb Jaume Compte, Lluís Escaler, Daniel López, Manuel Pagès i Daniel Roig i Pruna, i el mateix any editava L’Estat Català: Setmanari d’Intransigència Nacionalista.

Posteriorment, va col·laborar al nou diari Som!, on va treballar al costat de Josep Maria Batista i Roca i Vicenç A.Ballester per tal d’unificar tot el nacionalisme radical català.

L’any 1919 va entrar a formar part de la Federació Democràtica Nacionalista.

L’any 1922,amb Francesc Macià,va fundar el partit Estat Català, i a més va esdevenir alcalde de Sant Just Desvern.

Sota el pseudònim «Vibrant», el 1923va publicar La batalla, amb pròleg de Salvat-Papasseit, un recull d’articles seus apareguts al setmanari La Tralla.

Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser perseguit, processat i condemnat, motiu pel qual s’exilià a Perpinyà. La falta d’activitat l’impulsà a renyir amb Macià, amb qui havia fundat Estat Català, i el 1925 va participaren la creació del grup Bandera Negra, que propugnava per al catalanisme una actuació més radical. Després de l’intent d’assassinat del rei d’Espanya Alfons XIII va ser acusat de ser còmplice en aquesta afer, conegut com el Complot de Garraf.

El 1926, distanciat de Macià, va observar com el líder i els seus voluntaris eren detinguts després dels fets de Prats de Molló, en l’intent d’alliberament de Catalunya des dels Pirineus.

L’any 1931, després de l’amnistia atorgada arran de la proclamació de la Segona República Espanyola, torna a Catalunya i és elegit primer batlle democràtic de Sant Just Desvern, càrrec que ocuparà, exceptuant els mesos d’exili arran del 6 d’octubre, del 1931 al 1936. En paral·lel, crea provisionalment l’organització patriòtica Estel, amb un manifest fundacional que reivindicava les figures contemporànies de José Rizal (Filipines), De Valera (Irlanda), Gandhi (Índia) o Sandino (Nicaragua).

Finalment, el grup va acabar esdevenint el 1931 Nosaltres Sols!, traducció literal del gaèlic Sinn Féinn irlandès)

El 1933 va publicar Res de nou al Pirineu, i un any més tard,Per la pàtria i la llibertat, en què afirma que l’independentisme s’ha d’allunyar del feixisme.

Serà ell qui, juntament amb Miquel Badia i Josep Maria Batista i Roca, passarà revista als voluntaris que formen davant de la seu de les JEREC (Joventuts d’Esquerra Republicana d’Estat Català) a la Gran Via de Barcelona, on es reparteixen armes i municions. Arran d’aquests fets, tot i no ser el cap principal de l’aixecament, serà perseguit altre cop per les autoritats espanyoles i haurà de tornar a l’exili per segona vegada, vidu i afectat per una malaltia hepàtica.

El 1936 va retornar a Sant Just Desvern i novament va ocupar l’alcaldia.

Durant la guerra de 1936-1939, Cardona denuncià els abusos dels incontrolats anarquistes. Detingut pels revoltats llibertaris, estigué ben a prop de ser afusellat. Decebut pel rumb que prenia la guerra, fixà la seva residència a Perpinyà, en el que va ser el seu tercer exili, ja el 1939.

El 7 de gener de 1940 va ser visitat per un jove Jaume Martínez Vendrell, cap militar de Nosaltres Sols!que, escapat del camp de concentració d’Agde després de la retirada de 1939, va retornar a l’interior per contactar amb militants de la FNEC, el BEN, NS!, Estat Català, i es va tornar a fer escàpol cap a Perpinyà per tal de presentar a Daniel Cardona el seu projecte d’unió entre independentistes. La coincidència d’objectius entre tots els sectors aplanarà la signatura a París del document fundacional de l’«Organització», que s’acabarà signant el 4 de maig al número 39 del carrer d’André Maurois, de París, al domicili de Joan Massot i Rodamilans, representant de la Unió Catalanista i de NS! a l’Estat francès. En aquell acte, Daniel Cardona i Jaume Martínez Vendrell representaven NS!, mentre que Joan Cornudella i Barberà, Antoni Andreu i Abelló i Marcel·lí Perelló i Domingo representaven el sector d’Estat Català dit «cornudellista». Més tard,l’«Organització» esdevindrà el Front Nacional de Catalunya. La naixent organització va ajudar els aliats a lluitar contra el nazifeixisme, entre moltes altres accions de lluita contra el règim franquista i per la llibertat de Catalunya.

Cardona és, sense cap dubte, juntament amb Francesc Macià, el dirigent històric més rellevant de l’inicial moviment independentista català, que abraça des del principi del separatisme organitzat fins al període franquista i tenint clar que la lluita armada, segons ell, era l’única via per lluitar contra la dictadura de Primo de Rivera, de Francisco Franco, de la Restauració, de la República i d’una Revolució poc catalanitzada.

Clar en el seu pensament,es va enfrontar a les idees de Prat de la Riba perquè considerava que el seu punt de vista només portava al federalisme autonomista de Cambó.

Criticava l’autonomisme, i de la mateixa manera el federalisme, i condemnava l’oportunisme de Macià i d’altres polítics catalans que no advocaven per la llibertat plena i el reconeixement íntegre de Catalunya, sinó pel pacte amb l’Estat per sobreviure vergonyosament i sense dignitat.

Va morir a Sant Just Desvern el 7 de març de 1943. La Guàrdia Civil impedí l’assistència dels seus amics a l’enterrament.